Encaixada

Veient-li la mà ja sabia com seria l´encaixada.Era molsuda,de dits gruixuts i carnosos,ben alimentats però alhora forts,a joc amb una palma rebotida on la carn sobresortia en plecs consistents i homogenis,un conjunt de tamany no tant gran com un podia immaginar-se,altrament una mà seca: al donar-la,no apretaría prou,però si el suficient perquè sapigués de quin peu calçava.

Malacara

Li deien "el malacara" i com qüasi bé sempre, el sobrenom li esqueia prou: una tofa de cabells rinxolats enmarcàven uns ulls petits inquiets,d´intenses pupil.les esbojarrades que et miraven neguitoses.El nas li baixava afilat cap una boca ganyotosa suspesa sobre una àmplia mandíbula de dents petites però afilades, que ensenyava amb freqüència contreta,com contret era el seu rostre cada cop que s´adreçava a algú.La impresió inmediata al veure aquella faç era quelcom surrealista,com de trencaclosques mal acabat,on les peces decididament no acabaven d´encaixar.

Una tanca publicitària

Les campanyes de publicitat renoven els amplis cartells que es veuen en tanques a les entrades de les ciutats, als polígons industrials o a prop de nusos viaris i grans avingudes, tots ells estratègicament situats. Ara, a la primavera, entre dies de pluja i cels trencats de núvols foscos, de ruixats intermitents i de l´esclat del groc de la ginesta al llarg de la riera, em trobo cada día sota la mirada d´uns ulls nous : els d´una noia de pell morena, de cabell d´atzabeja, d´ulls d´una insinuositat a joc amb un cos sinuós mig ajagut vestit amb una combinació d´un color convenientment escollit, fosc, sense ser negre del tot, que desvetlla l´interès inevitable del qui l´observa. Tot plegat dins un fons blanc que li dóna a la fotografia un contrapunt neutre, com d´una inmaculada buidor on resalten encara més la calidesa de les corbes femenines. El nom de la marca anunciant a la part de dalt, no gaire gran, sembla no voler destorbar el poder suggestiu de la imatge en el seu conjunt, i de manera especialment insistent, els ulls de la noia, que semblen seguir-me des de tots els angles.

A la llum del día, la fotografia intimida i atrau al mateix temps, potser pel tamany d´algunes de les valles, potser per la seva repetició; el cas, però, és que aquesta noia sobta dins la seva intimitat que vol mostrar-nos en la grisosa i pública realitat dels carrers; tant natural i descarada al mateix temps.

Però a vegades no és així. Aquesta percepció va canviar quan vaig ensopegar amb ella ( amb la valla exactament igual a la descrita més amunt, és clar) un dia al vespre, ja tard. Ella és al darrera del darrer carrer de la ciutat, a la darrera de les cantonades; darrera seu, camp i foscor. Davant, naus industrials amb l´asfalt del pis mig aixecat, confonent-se amb la pols ; l´enllumenat públic, d´un trist carbassa que el mig plugim que cau entristeix la seva existència.Allí, els fars del cotxe reflexen altre cop la imatge abans vista. El poderd´aquesta però , ja no és tal . La solitud del paratge, la meva pròpia solitud dins del cotxe, dins la nit amb la seva penombra trista de pluja, fa el seu efecte. En l´interval de temps que el cotxe la il.lumina detecto una mirada, potser la meva, despullada de insinuacions i mentides.També podria ser la seva, penso al breu moment en què em fixo com, fugissera, una gota d´aigua s´escapa per la seva galta tot marcant una ratlla més fosca en la seva pell bruna; i un tros de paper, que es comença a doblegar sobre la marca rosada que la patrocina, en un dels extrems de la valla... al llindar de la ciutat, allí on el món de l´home sembla acabar-se.

Una cançó

La guitarra acústica sona primer sola, marcant la melodía.A continuació, es repeteix, però amb l´acompanyament d´ una segona, en segon pla, puntejant les notes.hi ha encara una tercera repetició, on sorgeix la veu del solista, l´Anders Parker, quasi bé recitant que diu :

I know you´ve been wondering what´s gonna happen
Ja se que has estat esperant què és el que passarà
In times like these of blood and metal
En temps com aquests de sang i acer
And then you´ve been waiting for the sun to shine
I llavors has estat esperant al sol que resplandeixi
And thinking maybe it won´t happen this time
I pensant que potser no passarà aquest cop
I know you got a lot of questions and a lot of worry
Ja se que tens moltes preguntes i moltes preocupacions

Canvia la tonada per encarar la tornada, lligant els mots “worry” :

Don´t worry honey, everything´s gonna be alright
No et preocupis nena, tot anirà bé
It´ll be alright
Estarà bé

La cançó, després d´aquesta primera estrofa, inicia la segona i darrera, exactament igual, però introduint la e- bow guitar, que emet un efecte de so que sona com una mena de corn, però encapsulat, lleugerament artificial. Aquesta fa com segueix:

You can climb a mountain and see real far
Pots escalar una muntanya i veure-hi molt lluny
See Ursa Major and find the northern star
Mirar l´Óssa Major i buscar l´Estrella Polar
It´s all a big circle you´re coming home
És tot un gran cercle venint cap a casa
It´s a big ride you´re riding on
És un gran viatge que estàs viatjant
I know you´ve got a lot of questions and a lot of worry
Ja se que tens moltes preguntes i moltes preocupacions
Don´t worry honey, everything´s gonna be alright
No et preocupis nena, tot anirà bé
It´ll be alright
Estarà bé.

Llavors es deixa anar la batería, inèdita fins ara , i en Bo Taylor s´introdueix amb un “solo” de guitarra clàssic, acompanyat per tota la instrumentació prèvia, curt però que té la virtut de conduir al tema a una mena d´afirmació,un final feliç que confirma l´Anders Parker repetint la tornada i acabant la cançó amb el It´ll alright repetit, repetit...fins a morir lentament tot esmunyint-se a la baixa en l´escala de volum.

Aquesta cançó la vaig entendre no fa gaire, mentre anava en cotxe cap a la feina. Tal i com em passa després de sentir repetides vegades un anglès dificultós, les dues estrofes entraren dins el meu cap desxifrades amb una naturalitat familiar; com si la música hagués esperat un moment, qualsevol moment de blancor mental per introduir-se dins el meu cap i deixar-hi un missatge. Sorprenent quan succeeix, encara.

El despertador

L´home seu al sofà oreller , mig adormit davant del televisor que va desgranant una vella pel.lícula en blanc i negre. Les darreres llums del dia cauen sobre els seus ulls cansats, traspassant els vidres de l´alta balconada del modest pis que habita; la persiana de fusta és enrotllada encara fins dalt, amb el cordill agafat al ganxo del batent fent un llaç l´ombra del qual li cau sinistra sobre el coll, el qual resta mig tapat pel vell batí de seda que cobreix el cos arrugat fins a les velles sabatilles de cuir, llustroses però de soles cansades.

El sol fa que li plorin els ulls, de per si aigualits, tèrbols de temps passats. S´aixeca per baixar la persiana, tot obrint el balcó.El so de la ciutat entra confós per l´audifon; l´aire de la tarda-nit és lleuger, de tardor primarenca.Torna a seure tot eixugant-se la llagrimeta.Es fixa en la pantalla : els rostres de la Katherine Hepburn, el Cary Grant i el James Stewart es mostren familiars, en una escena que potser ha vist vint vegades. Són dins una gran habitació de la mansió on viu ella. En Cary Grant discuteix amb ella, mentre el James Stewart s´ho mira amb cara d´estar per una altre cosa.

L´home gran sembla haver-se oblidat del desassossec que l´envaeix cada cop que es fa fosc, quan abaixa la persiana, d´un temps ençà. La pel.lícula sembla complir la seva funció d´entreteniment, però un so persistent, que fa estona que dura, sembla despertar-lo de la momentània pau en què es troba. És un so monòton, intermitent, que tard o d´hora acaba per fer-se notar. Tant és així que tot remugant, l´home gran i solitari s´aixeca mentre pitja el “pause” del comandament a distància. Ara, el Cary Grant, la Katherine Hepburn i el James Stewart queden tots tres en un primer pla amb una expressió d´expectació, i semblen escoltar quelcom rera una porta de doble batent, blanca com els seus rostres de cel.luloide.

L´home gran, més sol que mai, es dirigeix a la porta blanca de doble batent rera la qual sembla venir el soroll. L´obre. L´estança és mig fosca, però s´hi mou bé. Gira al voltant de l´ample llit de matrimoni, i amb la mà agafa el despertador de la tauleta de nit. És un model ja un pèl antic, baix i rectangular,de color vermell. Les agulles marquen l´hora amb un verd fluorescent, mentre l´aparell tremola pel soroll que surt apagat i somort dels seus engranatges “made in Japan”, que potser per la llunyania del seu creador acaben morint per si sols, sense necessitat d´enretirar el botó de la posició d´”on” a la d´”off”.

De totes maneres ho fa, i el deixa altre cop sobre la tauleta. Gira cua per sortir del dormitori.Els passos són cansats, mig arrossega les sabatilles per les fredes rajoles del terra.Surt, i amb parsimònia tanca les dues portes, per tornar al sofà. Els actors continuen en la mateixa actitud d´espera.

Pitja el “Play”, i segueix la pel.lícula : en Cary Grant, la Katherine Hepburn i el James Stewart semblen respirar alleugits, i somriuren a l´home gran i solitari , que s´adorm plàcidament, tal i com ho fa d´un temps ençà.