" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


20/11/09

"Així passa la glòria del món"

La naturalesa s´expressa tal com és, sense defugir crueses ni belleses. Una fulla d´arboç ( arbust de tronc prim i nervut, de fruit dolç i flonjo, vermell que trenca el verd del bosc en les primeres escomeses de la tardor), té la virtut de reflectir-ne les dues qualitats a l´hora, i no cal res més que una ullada casual perquè es desencadeni en un instant tot un acte cognitiu adormit al subconscient, una revelació de forma i color que és art i filosofia a la vegada.

Els detalls són precisos : una artèria principal i uns vasos que hi neixen de més grans a més petits, seguint l´elíptica sempre imperfecte del contorn vital,el limbe sotmès a pautes genèriques que alhora enmarquen una individualitat de perfils propis, natural al què és viu. S´aprecien gràcies a la llum que les assenyala com si es tractés d´una radiografia. La llum, aquest element inherent i tant important a la pintura i en l´art en general, accentúa la dicotomia de colors : sobre el verd s´hi aboca aquella, com un vell bastió a defensar; l´ocre mig ombrívol, el va tenyint de necessària victòria. I la fulla d´arboç nuant-les, creant aquesta imatge de transició, de progressiva i possessiva tardor.

Transicions vistes dins dualitats cromatiques. I a partir d´aqui ja es pot començar a jugar a fer metàfores, a filosofar, a interpretar...a pensar. Com mirar un quadre, escoltar una música o llegir un llibre, la natura deixa anar la seva música, la seva veu, la seva plasticitat, en una fulla caiguda. Tampoc cal caure en obvietats aparents, ni en falses gravetats ennegridores. Algú va dir allò de que si hi ha llum, també hi ha ombra, i qui en negui alguna d´elles volent-ne només una, és que és un neci . Dualitats que ens defineixen.

Tendint al meu propi tarannà, de vena nostàlgica i fibra en excés obsedida, em retorna al magí una sentència clàssica per definir la situació: “Sic transit gloria mundi”. Llatinades com aquesta les vaig aprendre d´un vell pirata de filosofia decididament estoica, que les deixava anar cada cop que el seu vaixell s´enfonsava inexorablement. Agafat a un tauló de fusta, sentenciava entre dos personatges més : el capità renegaire de la seva mala sort, i l´atalaiador de pell bruna còmplice de la resignació del vell secundari de la funció. Tots tres, uns autèntics supervivents d´un món que, mai millor dit, se´ls enfonsava cada dos per tres.

Llatinades com aquesta fan somriure altre vegada mentre es recull la fulla caiguda . La fulla ara descansa dins un llibre, planxant l´orella a les paraules que hi ha escrites, naufragis dins restes de naufragis.



Nota a la vinyeta del còmic: l´atalaiador de pell bruna és al darrera de l´ona, just entre la bandera i l´inici del màstil. El que passa és que no es veu, vist així.

Però vaja, si aixequem una mica el cap...

9 comentaris:

Pilar ha dit...

T'imagino observant un punt mínim del temps i de l'espai, de gravetat invisible. M'obligues a reflexionar, una vegada més, sobre l'efímer, amb metàfores que utilitzes de manera brillant, Estranger. Ho atrapes amb les paraules que s'ordenen com una endevinalla contrapesant realitats en què els pols oposats de la vida, viatgen utilitzant seients continus.
¿Saps? L'Arboç que em trobo anant cap a Tarragona o l'Arbossar que hi ha a prop d'Olivella, han guanyat avui un nou significat.

Macondo ha dit...

Sempre m'han fascinat les cireres d'arboç per què són una fruita salvatge que quan les menges són alhora suaus i aspres, a la boca notes les dues cares de la realitat la més dolça i la més punxant. Visualment, expressen la complexitat de la natura, i no com aquelles cireres cultivades en què la forma, el color, la textura, el sabor...acaben sent artificials, tan dominades per la mà de l'home que perden la seva essència.

neus ha dit...

Sempre hi ha algun angle perdut a les fotos, ja se sap... sobretot quan hi ha mala mar i no pots enfocar bé i ja no et dic res quan el personal no s'està quiet.

Les cireres d'arboç... m'agrada trobar-me-les a bosc, a l'arbre madurant i a terra esperant seguir un cicle vital com qualsevol altre, però sempre des d'una distància prudent. Hi ha coses que són així. Te n'empatxes i no pots menjar-ne mai més. Després et fas gran i descobreixes que més que un empatx vas arreplegar la primera borratxera abans dels 10 anys.
Els cirerers d'arboç m'agraden i les cireres també, però sóc inacapaç de relacionar-m'hi com abans :P

Ja ho sé. El teu post té més components seriosos i delicadament bells. Però mira, avui prefereixo agafar el fil de l'humor i estirar-lo una mica.

La foto és preciosa.
Una abraçada :*)

Estranger ha dit...

M´alegra que s´hi vegin nous significats al món que ens envolta, Pilar.I m´agrada això de la gravetat invisible.És un terme que dóna molt de joc. Gràcies.

-----------------------------------

Les cireretes d´arboç són ben bé així de gust. I punxen a la boca. I si et passes una mica, també empatxen. Les "altres" cireres cal collir-les del cirerer directament.De petit m´hi havia enfilat més d´una vegada, i és un record ben dolç. Gràcies per apropar-te.

-----------------------------------

Amb això dels angles perduts i la falta d´enfoc, em desenfoques una mica, Elur. Els fons així difuminats em penso que vas dir un dia en un post que tenien un nom que sonava a xino, si no recordo malament.

I res, a riure, que sino ens empatxaríem de seguida:)

neus ha dit...

Em referia a l'ataialador de pell bruna que està rera l'onada... i que des d'aquí no es veu.

Del desenfoc aquest en diuen bokeh.

:)

neus ha dit...

jejejejejeje tot un detall... sempre m'ha fet molta gràcia aquest atalaiador.
un petó.

PS ha dit...

Vivim en un món plè de dualitats, en un "és i no és", en una constant
cara a i cara b.
Per explicar tot això tu fas prosa poètica.Per submergir-m´hi no en faig prou amb una sola lectura, necessito un llegir-te a cop d´ull, i llavors profunditzar,per trobar-hi nous significats.Dualitats també.

A mi les cireretes d´arboç m´agrada més veure-les i tocar-les que no menjar-les, les trobo un pèl insípides, m´agraden més les móres i les maduixes de bosc.
De totes maneres, anar a bosc i no menjar-ne una tan sols, és com anar a passejar pel camp i no xuclar una branca de fonoll.

Estranger ha dit...

Mai he mastegat una branca de fonoll. De romaní si, fa passar la set. Ho provaré, quan identifiqui el fonoll i veure si es fa pels "meus" boscos.

Una abraçada,

Anònim ha dit...

muy interesante.