"Així passa la glòria del món"

La naturalesa s´expressa tal com és, sense defugir crueses ni belleses. Una fulla d´arboç ( arbust de tronc prim i nervut, de fruit dolç i flonjo, vermell que trenca el verd del bosc en les primeres escomeses de la tardor), té la virtut de reflectir-ne les dues qualitats a l´hora, i no cal res més que una ullada casual perquè es desencadeni en un instant tot un acte cognitiu adormit al subconscient, una revelació de forma i color que és art i filosofia a la vegada.

Els detalls són precisos : una artèria principal i uns vasos que hi neixen de més grans a més petits, seguint l´elíptica sempre imperfecte del contorn vital,el limbe sotmès a pautes genèriques que alhora enmarquen una individualitat de perfils propis, natural al què és viu. S´aprecien gràcies a la llum que les assenyala com si es tractés d´una radiografia. La llum, aquest element inherent i tant important a la pintura i en l´art en general, accentúa la dicotomia de colors : sobre el verd s´hi aboca aquella, com un vell bastió a defensar; l´ocre mig ombrívol, el va tenyint de necessària victòria. I la fulla d´arboç nuant-les, creant aquesta imatge de transició, de progressiva i possessiva tardor.

Transicions vistes dins dualitats cromatiques. I a partir d´aqui ja es pot començar a jugar a fer metàfores, a filosofar, a interpretar...a pensar. Com mirar un quadre, escoltar una música o llegir un llibre, la natura deixa anar la seva música, la seva veu, la seva plasticitat, en una fulla caiguda. Tampoc cal caure en obvietats aparents, ni en falses gravetats ennegridores. Algú va dir allò de que si hi ha llum, també hi ha ombra, i qui en negui alguna d´elles volent-ne només una, és que és un neci . Dualitats que ens defineixen.

Tendint al meu propi tarannà, de vena nostàlgica i fibra en excés obsedida, em retorna al magí una sentència clàssica per definir la situació: “Sic transit gloria mundi”. Llatinades com aquesta les vaig aprendre d´un vell pirata de filosofia decididament estoica, que les deixava anar cada cop que el seu vaixell s´enfonsava inexorablement. Agafat a un tauló de fusta, sentenciava entre dos personatges més : el capità renegaire de la seva mala sort, i l´atalaiador de pell bruna còmplice de la resignació del vell secundari de la funció. Tots tres, uns autèntics supervivents d´un món que, mai millor dit, se´ls enfonsava cada dos per tres.

Llatinades com aquesta fan somriure altre vegada mentre es recull la fulla caiguda . La fulla ara descansa dins un llibre, planxant l´orella a les paraules que hi ha escrites, naufragis dins restes de naufragis.

Nota a la vinyeta del còmic: l´atalaiador de pell bruna és al darrera de l´ona, just entre la bandera i l´inici del màstil. El que passa és que no es veu, vist així.

Però vaja, si aixequem una mica el cap...