" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


13/5/10

El fat d´un somriure

"Mai no seré prou vella ni prou covarda per tornar a començar"

( M.A.Capmany )

De natural, el seu somriure és convincent i segur, amb un deix de timidesa intrínsec a les restes d´infant que sense adonar-se´n suren al deixar entreveure la inmaculada blancor dentrífica de les dues fileres de dents al pausar la seva part dins la conversa. Sempre sap què respondre invariablement, i ho fa ràpid, imposant tempos amb gràcia de bon comunicador per tal de que tot transcorri dins els temes on es mou amb fluïdesa . La imatge general s´adiu amb la del representant oficial d´una coneguda marca italiana, i ratlla la impecabilitat requerida a tal efecte : des del cabell curt i engominat fins als clàssics mocasins de pell curtits a mà, enllustrats de betum negre.

L´habitud d´utilitzar el somriure al seu favor ha esdevingut un complex joc gestual, on, sota la influència d´aquell, com si d´un poderós centre de gravetat es tractés, es mouen la resta de les faccions. Així les galtes han anat amotllant plecs a les comisures dels llavis per esmorteir la seva constant expansió i contracció , fent ressentir la pell dels pòmuls, que s´han estirat lleugerament amb el pas del temps. Els ulls responen també als moviments bucals, i, mentre es tanquen i s´obren com un diafragma automàtic, les ninetes guarden els flancs, atentes a qualsevol moviment en forma de cos humà que entra i surt de l´oficina. Les celles semblen guardes militars mirant de no adormir-se tot acomplint imaginàries nocturnes, en un moviment lleu als seus extrems quan el fatídic somriure sembla sorprendre´ls en el seu dormisqueig constant. Només els cabells, ondulats de gel fixador, són testimonis inanimats de les convulsions provocades per l´expressivitat facial d´un rostre que vist de lluny otorga aquella vivacitat dels rostres emprenedors.

Tanmateix...hi ha moments als quals aquesta cara es deconecta unes mil.lèssimes de segons, i llavors es copsen els reflexos dels muscles carregats d´anys d´un mateix somriure : una sèrie de tics, que no havíeu notat abans, sorgeixen vora el nas, a les galtes, al tancar els ulls. Són lleus i insignificants, com la lleu inflor de la panxa que sobresurt pels pantalons, com el sotabarba incipient quan abaixa el cap , com la cana aixafada i immòbil al costat de l´orella.

Potser l´heu vist un centenar de vegades, al Rafael Persivall, mostrant-vos aquest primer somriure immaculat, donant-vos la mà com fan els vells amics després d´anys de no veure´s, parlant-vos del seu nou cotxe, de la seva nova casa, de les vacances projectades a Menorca, del fill que ja es fa gran, renovant-vos l´ànim pel qüasi bé segur bon devenir de les coses. I en canvi, un bon dia noteu una esquerda al seu rostre contradint la lluminositat del somriure, com un focus potent quan s´apaga, replicant-lo en la foscúria ; com l´eco d´unes paraules, ressonant cada cop més dèbils ; com si un terratrèmol li saccegés la pell i mostrés un vell leitmotiv començant-se a rovellar : somriu, pensa sempre a somriure.

(…)

En Rafael Persivall, d´ofici viatjant, es mira al mirall mentre es col.loca la gomina al cap. Es mira el bronzejat permanent de la seva pell blanca, i nota a la cara un incipient moviment involuntari. Somriu, sense voler-ho. En la intimitat del cara a cara, els ulls es rebel.len contra aquell somriure. Fa un esforç per retirar-lo, espantat. Com que encara és jove, ho aconsegueix, i respira alleugerit.

El somriure proper, instantani, ja no el preocupa. De fet, és una altre mena de somriure, d´aquells acabats en una llarga i sincera riallada, la rialla del qui es riu de si mateix, del qui decideix llançar el pot de gomina al fons de la paperera. Llavors els pòmuls cedeixen, les celles desperten i unes potes de gall sorgeixen per fi a les galtes i a la vora els ulls. I els cabells comencen a emblanquinar-se.

7 comentaris:

neus ha dit...

mai s'és massa vell o massa poc jove per a treure's les màscares i deixar-les de banda... encara que només sigui temporalment.
prefereixo el rostre de l'últim paràgraf.

Pilar ha dit...

Veig dibuixat un despertar al teu text...M'agrada.

Estranger ha dit...

No ho sé Elur. L´interessant són els rostres : cada un és diferent i canvia cada dia, com el cel, posem per cas. Casi casi com el teu, que sorpren a cada nova fotografia. Avui mira cap amunt, deu ser que plou.

El despertar és una llicència a l´optimisme, Pilar. Tothom té la seva oportunitat per fer-ho. ( i, per cert, no l´he vista la peli que em deies, però sé que és una de les seves millors interpreta-
cions ).

neus ha dit...

el meu fa dies que té un rictus massa seriós i morrut... però vaia, tot passarà.
quan t'he llegit al matí he pensat en una frase de la Maria Aurèlia Capmany i no he sigut capaç de recordar-la fidelment, per això no n'he dit res... ara, que sóc a casa i ja no tinc res ni ningú que em distregui, he caçat la llibreta on està anotada i la transcric, perquè sí, perquè hauria d'haver sigut el meu comentari i no pas tot aquest rotllo buit de contingut que t'he deixat...

'Mai no seré prou vella ni prou covarda per no tornar a començar' Maria Aurèlia Capmany.

Bon cap de setmana, que sigui ple de rostres relaxats i somrients!
i ja callo.

Estranger ha dit...

Elur, les flors cal deixar-les anar quan s´escau: m´agrada trobar frases que donin una idea del que vull explicar. Avui me l´has regalat tu.

La trobo molt encertada. Te la robo sense permís ( això ho he après de tu, que lo sepas ).

Bon cap de setmana igualment.

Macondo ha dit...

Subscric, també, la frase. Mira que es poden dir tantes coses amb poques paraules. Preciós tot plegat!

Bon dia.

Estranger ha dit...

Si, és una frase ben senzilla, gens poètica, i molt clarivident.

Bona nit.