" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


19/5/10

Sota finals llegits

.

“Fabien va emergir.” Així comença el final del primer final de llibres que es van acabant. Fabien, correu de la Patagonia, emergeix de sota una terrible tempesta enlairant el seu avió vers la llum d´uns quants estels, “talment un esquer mortal al fons d´una nansa”. La seva decisió és fatal : “ hauria pogut lluitar encara, provar fortuna : no hi ha una fatalitat exterior. Però hi ha una fatalitat interior : ve un moment que et descobreixes vulnerable ; aleshores les faltes t´atrauen com un vertigen”. Aquest vertígen davant la tempesta, no obstant, ens regala un paisatge meravellós : el pilot del vol de nit travessa “una part de cel desconeguda i amagada com una cala de les illes afortunades”, on “ tot esdevenia lluminós : les seves mans, els seus vestits, les seves ales.(...) Circulava una llet de llum, en la qual l´aparell es banyava(...).

Fabien emergeix i vola enimg d´un tros de paradís, fruit de la fatalitat interior. És fàcil imaginar-se l´avió en un paisatge així, dins una llet de llum pacífica, una mena d´àurea mística on el pilot somriu inconscientment i crida, sota el brogit dels motors : “Ja va millor”. Com un cant de cigne, l´escriptor crida la bellesa al final i el correu de la Patagònia desapareix : “No l´esperem. Desapareguda”.

Aquest vol pacífic i enlluernador m´acompanya de fa uns dies, aquesta contradicció de bellesa i fatalitat, on la bellesa emergeix, com les ales del Fabien, poderosa sobre l´altre. Deu ser perquè el qui s´ho llegueix té la vaga sensació d´estar sovint, en menor o major grau, sota la tempesta, i, a estones, el cel es trenca per deixar passar llums que assenyalen el rumb a seguir. Per exemple, sense anar gaire lluny, el d´un grup de pollancres de fulles noves remenades pel vent del migdia . Fabien estima el seu ofici, és jove, casat de fa sis setmanes. Fabien mor, però emergeix i vola sobre un cel com de llet de llum, infinitament, com la mort, com la vida, com totes dues juntes. Fabien sempre emergeix.

“Ara, ells dos, quan s´hagueren complert de l´amor desitjable, van delectar-se amb històries que l´un a l´altre es contaren “. El resum a vint anys de separació sembla produir-se sense passions enceses,potser és el fruit de la verdadera estimació ( de l´amor veritable, potser ? ) simplificat amb la comunicació feta de l´amor desitjable, física i verbal, sense més necessitat del que vingui del desig mutuu. D´aquest final llegit fa poc, em sorpren aquesta frase, després de tant llarga Odissea. Però al record també queden dues frases, memoritzades per repetitives : “ "Quan es mostrà, al matí, amb dits de rosa, l´Aurora ” i “ Es colgà el sol, i ombrajven tots els camins” . Enmig , l´amor desitjable de fa uns tres mil anys, tant desitjable com hauria de ser sempre.

9 comentaris:

PS ha dit...

Pel que intueixo aquest llibre ha d´estar ple d´imatges belles. Només d´imaginar un vol sobre núvols tempestuosos i la sensació de banyar-se en una llet de llum ja desperta la curiositat i les ganes d´agafar aire.
L´avió atrapat com un esquer dins d´una nança ( nansa?)i el sentir-se vulnerable n´és un altra.Deus haver-lo gaudit molt.

Sobre l´amor...si no és desitjable n´hauríen de dir una altra cosa. El desig és imprescindible,no només el del cos i la pell, sinó també el desig d´aprendre de l´altre, de compartir, de mirar-se
un a l´altre i tots dos en cap a la mateixa direcció.
Llavors l´amor desitjable i el veritable són la mateixa cosa.
No sé si pensaré el mateix d´aquí tres mil anys. Espero que sí.

Estranger ha dit...

Nansa, nansa. Ben vist,A. Com tot el que comentes. D´aqui tres mil anys hauria de ser així. Almenys cal esperar-ho.

Macondo ha dit...

Em sap greu decebre-us, però d'aquí a tres mil anys, cap de nosaltres pensarà res.
Molt bona nit.

Estranger ha dit...

Mmmmm, si Homer escrivia això fa tres mil anys, potser pensava el mateix, i mira, d´aqui tres mil anys, ves a saber on para aquest blog, i si algú es para a llegir. Li escriuré un missatge :

"Ei, home / dona / el que siguis de l´any 5.010 : què en penses del que diuen aquestes calaveres pensants?. Pots contestar quan vulguis. No hi ha pressa."

( torno a avui : Bona nit, Macondo ).

PS ha dit...

D´aquí tres mil anys, tots calbs.
Però si l´home encara és home l´amor seguirà existint, sinó, pitjor per ell.
Jo estic encantada de veure-ho així en la pre-història del 5.010.

Bona nit a tots dos.

Pilar ha dit...

Un dia vaig anar a un lloc on vaig poder banyar-me en un mar de llet.
Era una nit fosca d'estiu i vaig estirar-mes al terra per contemplar el cel. Els estels es banyaven en aquest mar i em convidaren a acompanyar-los...Fins que em van dir: "Venga, vamos...Aixecat, que es farà tard".
Fa dies que entro i contemplo les teves lletres que imiten els estels d'aquella nit i em quedo contemplant-les, fins que em diuen: "Venga, vamos..."

Estranger ha dit...

El teu comentari em deixa sense paraules , Pilar. M´afalaga llegir-lo,em fa il.lusió rebre´l. Gràcies.

neus ha dit...

No sé d'on deu venir la necessitat que tenim de posar etiquetes a l'amor, de definir-lo, de separar-lo, disseccionar-lo... suposo que ho fem perquè no l'entenem de cap de les maneres o no sabem viure'l... qui ho sap.

Bellesa i fatalitat. Vet-ho aquí.

Estranger ha dit...

Ningú ho sap però tothom ho sent. I el que se sent es fa difícil de definir. No sé, jo no en sé massa d´aquestes coses, no sabria dir-te gaire més.

Bon cap de setmana, dona que mira els núvols ( i que dormis prou bé ).