Nit ( ahir )

.

L´Ossa Major. Ja fa uns quants dies que la veig, instal.lada a sobre de casa. Bé, potser sona una mica pretenciós creure o veure aquesta constel.lació just a sobre de casa meva, però si aixeco el cap, de nit, amb els llums apagats, assegut a la cadira sense fer res més que no sigui deixar perduts tots els sentits, i els pensaments, i el cansament, és allí, nítida com als dibuixos que la dibuixen, o a les fotos d´enciclopèdia : quatre estrelles fent una mena d´estel – un estel dels de fil i paper, com si els de veritat volguéssin imitar als de mentida, prenent així les seves il.lusions dins la inmensitat buida del seu palau nocturn – i tres més fent de cua - la cua entrellaçada per un fil invisible, lligada amb fràgils llaços de polseguera diamantina, mirant d´imitar les de paper maixé-. La cua, és la de l´ossa, pel poc que sé. La resta vindria a ser part de la seva panxa. La resta de la resta de l´ossa es veu que hi és però que a simple vista no es veu, o sigui que te l´has d´imaginar, però a aquestes hores la imaginació, com la resta, descansa. Només hi ha aquests puntets brillants, a sobre de casa. Una mica més enllà , la Polar, sempre orientada a nord, l´avís pels navegants de tots els temps menys els d´ara, els uns perquè tenen dispositius de navegadors propis, els altres perquè la navegació ja ha perdut el seu significat real. La Polar resta sola, potser hi ha algun pastor perdut , o algun Robinson dins la seva illa, que s´hi fixen encara, potser la nit mateixa, deslliurant la fosca del dia... Tanmateix és reconfortant veure l´estrella del Nord, pensar-hi només ja sona bé, ja et fa agafar un rumb, et situa, i això sense sortir de casa. També, si giro el cap, la mitja lluna al meu darrera, avui com una mitja taronja. Un fet curiós, avui he menjat per postres mitja poma, estava un pèl dura encara. El cap reposa sobre el ferro del raspatller de la cadira, l´aire passa suau, en lleus batzegades. Passen també cotxes pitant, i se senten cotxes pitant en la llunyania; això espanta un ocell, gros, que passa a trompicons retallant-se sobre el cel negre : serà l´òliba ? He escoltat algun vespre el so d´un ocell, vaja, suposo que és d´un ocell. Pel soroll intermitent diríeu que és una alarma de baixa graduació, un xiulet agut, curt i repetitiu. M´agrada pensar que és una òliba, crec que ho és, ho he assumit, em fa sentir més bé. Avui també ha passat per sobre de casa, a trompicons, com si volés dreta en comptes d´estirada, com si fugís o es mostrés un segon astorada sota la llum de la mitja lluna. Quantes coses que passen a sobre de casa, qui ho diria...I aquest soroll de botzines ? Cullons, ni que el Barça hagués guanyat la lliga. Però cal retirar-se, tot això no dura ni deu minuts, tempus fugit. L´ossa a dalt de casa...que bé, que diria en Delerm. I a planxar l´orella, que diria un altre, que demà...ai que demà...mancarà el fruit de cada pas, o trobarem tot el que ens va mancar... ahir ?

( per sort, he trobat el que em va mancar ahir : el post i un xot, perquè no era una òliba, però se li assemblava. Gràcies, Neus )

( foto : L.M.Lafuente, Flickr ).

( Fe d´errades : Com és sabut, l´Estrella Polar no es troba a la vora de la darrera estrella de la cua de l´Ossa Major, sinó de l´Ossa Menor. Però el post ja estava escrit, quan me´n vaig adonar, o sigui que passa com amb l´òliba ).