Sobre el llençol de darrera l´escenari fent de pantalla, l´ombra del Dylan tocant l´harmònica : un ballarí maldestre seguint el ritme dels seus sons, llarg i esprimatxat, copat amb el perfil rodó del barret d´ala ample que li dóna aquest aire de predicador de carrer anunciant la fi dels temps. I tot i així...
El joc de llums crea dos escenaris. L´altre es solidifica amb al presència d´una veu rogallosa, aspre i dura, provinent de les profunditats d´una gola d´avern, decrèpita ; alhora però, majestuosa i sincera, la que prové del trobador del desengany, del desencís, de la soledat, de la rebel.lia i la protesta, de l´amor també : “ Just like a woman ” esgaripa l´aire de la primera nit en una darrera versió on el vell profeta allibera l´esperit del Freewheeling sense ni un atisbe de nostalgia o fals romanticisme.
L´aire del crepuscle és fresc. Somriu el vell jueu, mentre va salvant els vells trofeus...un poeta deia que la vida és feta de metalls innobles que ja han perdut la seva lluïsor. Dylan ennobleix la seva amb nous trofeus de metalls durs com l´acer : escolto “ When the deals goes down”, “ Mississipi”, ”Standing on the doorway”,” Thunder on the mountain”, “Not dark yet” i tantes que no tenen ni deu anys de vida ; reescolto “Everything is broken”, “Dignity”...”Shooting star”, la perla de les meves solituds passades; retorno a la infància, a aquell “Man gave names to all the animals” que em feia badar davant del tocadiscs quan encara no sabia el que era un disc. Dylan, per mi, té trenta anys escassos.
I tot i així, quan sonava l´harmònica al “Girl from the north country”, vaig mirar al meu germà petit i li vaig dir : - T´hi has fixat en el joc d´ombres ?- Ell va fer com un senyal abarcant-la, i ens vam quedar mirant l´ombra negre xiuxiuejant aire a la vella harmònica. Els dos Dylans, amb els ulls tancats, semblaven retrobar-se en aquell so, com el meu germà i jo, que ho veiem entenent aquest home com l´entenem ell i jo.
En acabar el concert, el vell, s´inclinava cerimoniosament cap al jove. Aquest, però, havia desaparegut dins el llençol negre de la nit barcelonina. Jo mirava al cel, on algun estel solitari quedava pendent de caure.
Poble Espanyol, Sant Joan 2010
El joc de llums crea dos escenaris. L´altre es solidifica amb al presència d´una veu rogallosa, aspre i dura, provinent de les profunditats d´una gola d´avern, decrèpita ; alhora però, majestuosa i sincera, la que prové del trobador del desengany, del desencís, de la soledat, de la rebel.lia i la protesta, de l´amor també : “ Just like a woman ” esgaripa l´aire de la primera nit en una darrera versió on el vell profeta allibera l´esperit del Freewheeling sense ni un atisbe de nostalgia o fals romanticisme.
L´aire del crepuscle és fresc. Somriu el vell jueu, mentre va salvant els vells trofeus...un poeta deia que la vida és feta de metalls innobles que ja han perdut la seva lluïsor. Dylan ennobleix la seva amb nous trofeus de metalls durs com l´acer : escolto “ When the deals goes down”, “ Mississipi”, ”Standing on the doorway”,” Thunder on the mountain”, “Not dark yet” i tantes que no tenen ni deu anys de vida ; reescolto “Everything is broken”, “Dignity”...”Shooting star”, la perla de les meves solituds passades; retorno a la infància, a aquell “Man gave names to all the animals” que em feia badar davant del tocadiscs quan encara no sabia el que era un disc. Dylan, per mi, té trenta anys escassos.
I tot i així, quan sonava l´harmònica al “Girl from the north country”, vaig mirar al meu germà petit i li vaig dir : - T´hi has fixat en el joc d´ombres ?- Ell va fer com un senyal abarcant-la, i ens vam quedar mirant l´ombra negre xiuxiuejant aire a la vella harmònica. Els dos Dylans, amb els ulls tancats, semblaven retrobar-se en aquell so, com el meu germà i jo, que ho veiem entenent aquest home com l´entenem ell i jo.
En acabar el concert, el vell, s´inclinava cerimoniosament cap al jove. Aquest, però, havia desaparegut dins el llençol negre de la nit barcelonina. Jo mirava al cel, on algun estel solitari quedava pendent de caure.
Poble Espanyol, Sant Joan 2010
4 comentaris:
Alguna cosa em deia que hi series.
I no em vaig equivocar.
Veig un quadrat blanc sota l´escrit però no puc veure quina de totes les joies que has anomenat has escollit.
Bon diumenge des del nord, avui tenim el cel fronterer molt blau.
venia per llegir-te de nou i escoltar altra vegada 'shooting star', però aquesta nit deu haver caigut de debó perquè ja no hi surt al post...
està bé això d'anar a gaudir d'un mite i sotir-ne amb els ulls plens d'estrelles...
He escollit la de l´estel fugaç, una de les meves preferides. Em penso que ara ja la pots escoltar.
M´alegra de saber que el cel és blau, a la frontera.
-----------------------------------
Si que deu haver caigut, però n´hi ha un altre a punt per fer-ho. Els dels grooveshark també fan festa, de tant en tant.
No sé si en vaig sortir amb els ulls plens d´estrelles; una la vaig veure, de ben segur. I va ser una manera d´acabar prou bé el dia.
-----------------------------------
a mi em va passar la primera i única vegada que he anat al Poble Espanyol a veure un concert. B.B.King... fa deu anys, si no m'erro, i encara veig estrelles :)
Publica un comentari a l'entrada