Impressions

La cafeteria és buida. De lluny, l´unic moviment perceptible és el de les aspes de la màquina fent granitzats, removent pedretes brillants dins una massa uniforme, helicoidalment, rera el vidre transparent, rera el vidre de l´aparador, rera el vidre del cotxe. La resta és inamovible: la plaça amb els sortidors d´aigua apagats, els restaurants, les terrasses, l´entrada als cinemes. Tot és tancat a aquesta hora del matí. Només un home apareix en escena, i deixa anar un eructe de gripau neolític que ressona dins el parking buit, com si res, sense aturar el seu passeig matinal.

Aquest petit incident m´ha fet recordar el Siscu, un home gran de la meva infantesa a l´estiu del poble, un pobre sonat que udolava pels carrers del poble, amb un mocador brut a la mà, vestit amb parracs i que entrava als patis de les cases buides a fer les seves necessitats. Els nanos sempre li feiem la mateixa pregunta : “ Siscu, que plourà avui ?”. Ell es mirava el cel i feia que si o que no amb el cap, i llavors somreia, i t´ensenyava les dues dents que li quedaven a  la boca, mentre seguia el seu camí cap algun lloc desconegut del seu cervell atrotinat. Un bon dia va desaparèixer del mapa, com fa tanta gent. Només al cap dels anys penso si potser no vaig ser jo el qui va desaparèixer de la seva vida, juntament amb el poble sencer.

A la tarda ha fet un bon xàfec - els homes del temps ja ho deien -, i ha sortit el sol tot seguit. He fet com els cargols, i he sortit a passejar pels carrers. M´he topat amb el Jordi de la bicicleta – que ja no té bicicleta -, un altre home al que li falta algun bull. Té un veu forta d´actor de teatre, i hi ha dies que et coneix, i hi ha dies que no. Avui no m´ha conegut.

L´aire era fresc, però de seguida, amb el sol, la xafogor ha tornat. El Pol Nord era cobert encara per un barret de boira de color blanc, però s´ha acabat dissipant, com un mes a punt d´acabar. M´he arribat a l´hort, i he lligat alguna tomaquera. Les gotes llustraven la pell verda del seus fruits, i l´olor d´elles s´ha aferrat a les mans i perdura encara. Les mans són més aspres. Mentrestant un bon mosquit ha xuclat sang del meu llavi, per la part de dins, i ara noto la lleu inflor entre els incisius.

Escrivint això, m´he adonat que m´he deixat les ulleres a la feina. Dilluns hi hauré de tornar, tot i que no pensava fer-ho.

5:36

Cinc i trenta-sis :

travessa una merla

sense fer soroll.

(variació)

Cinc i trenta-sis :
una merla s´escapa
a l´obrir els ulls

Obra nova

No descansa,no, el cel a l´estiu. Segueix construint, dia rera dia, les seves escultures, els seus edificis i camins, ostentant imaginació a cada nova bastida del Babel on les fronteres es destrueixen a cada segon que passa.Només un instant de quietud reté l´efímer, i pel desplaçament o la situació, per l´estat d´ànim o per la simple llum del moment de qui ho observa, només fixant els ulls onsevulla que hi vagin a parar, més enllà del traç de la terra, esdevé una obra feta a mida, personal i intransferible.

Aqui a baix, els vells ja no tenen obres per xafardejar on abans feien d´improvitzats arquitectes en les llargues hores dels matins, i es queixen mentre seuen als bancs assolleiats mirant al cel amb ulls vidriosos. Les grues s´oxiden, i l´atur a la gran boca del túnel a mig fer és la viva imatge de l´abandonament, amb els ferros sobresortint del formigó i a dins, la foscor. La gola del llop.

L´estranyesa mundana contrasta amb l´estranyesa de somni d´un cel blau quallat de núvols blancs. La realitat del fang i el formigó, contra la irrealitat - sense que el mot real tingui ja cap significat real - de la pròpia paraula de tres lletres, al.liena al món, llunyana, molt llunyana, de la calitja dels sorolls de cada dia.

Res a fer

Per la tarda va decidir fer-se escàpol, deixar-se de banda, o, si ho preferiu, utilitzar aquest verb que uns i altres estimem i odiem a parts iguals : oblidar-se. No era tasca fàcil. La ment rebutjà la idea en un primer impuls provocat pel propi record de la seva decisió sobtada. Aquest substantiu, entaforat en cada porus de vida que hi ha sobre la terra, constituía un contrapes infranquejable a tota lògica provinent de la memòria de l´oblit on s´havia entestat a romandre des de feia uns instants. Així doncs, la lògica de les coses l´acabà portant al  breu resum de la seva existència : “No hi ha res a fer”.

Fou fàcil, llavors. La simple afirmació doblegà l´invasor. El seu jo, amb tot el pes feixuc dels anys dins seu, caigué a terra, sucumbí miserablement sense ell saber-ne res.Sols constatà un inmediat alleugeriment físic, un relaxament de tots els seus membres, un “no hi ha res a fer” que l´impedia pensar en cap problema que fins aleshores l´havia amoïnat. D´això, savis psicòlegs en diuen acceptació del propi ésser.D´altres, filòsofs de carrer , en diuen enviar-ho tot a prendre pel sac . Però ell no en sabia res, en aquell moment s´havia oblidat de si mateix . Els ulls se li tancaren i dormí profundament per primer cop en molts dies.

Només de llevar-se, notà els efectes del descans. Inicià un nou dia : els veïns li somreien; la fornera li picà l´ullet mentre li donava la barra més bonica ; a la feina tancà dos tractes que li van valer una felicitació del seu cap, que el convidà a dinar ; per la tarda xiulava tornant cap a casa ; el bitllet de la Once tenia premi ; a la ràdio escoltà la seva cançó preferida i la truita de patates li sortí rodona. Per acabar el dia, sortí una lluna just davant de la finestra mentre llegia els següents versos :

I mentre sec al balancí, d´esquena al dia,

penso que és hora, tal vegada,

de canviar els costums i que he d´emprendre

reformes radicals.

Tancà el llibre, i pensà que no, que ja no era hora de fer res més. Tenia mal de cap i ja no pensà més. S´adormí mirant la tele.   

Blanc

El sol es balanceja sobre l´aigua,  guspirejant sobre els ulls. De sota els genolls, l´aigua parteix les cames, i com una lent, les engrandeix, fent- les més blanques. Un joc d´avantbraços, i el cos llisca aigua endins. Els peus fan la molla amb la paret de la piscina : l´embranzida fugaç del dofí. L´aire reclama aire. Dos ocells respiren amunt, en un vol après de la vora xopa  a la barana de fusta de la rocalla, més amunt. Eixugar-se , la dona argentina, morena, ja bronzejada, canviant de postura.Vos, te fijaste ? Tot, fugaç.

Fugaç al vespre, mirant la blancor d´aquella papallona enganxada a l´adjectiu definitori, defnitiu ara; abans,  tres quarts de quatre de la tarda, encara sense dinar. Com de fugaç? Com les olors de l´espígol quan hi passes la mà, o la pau del sol caient a plom al carrer desert, el so de les fulles dels plataners, una capbussada infantil…com el perfil blanc de la papallona, on no s´hi veu res. Semblant al que seria un negatiu, però en positiu, fet a la llum del dia.

I quants cops es pot capturar l´oblit de la felicitat - així, en minúscules - en una ombra blanca ? 

Ballar

Ahir, al tard, vaig tornar a ballar, mentre llegia (sic) Montaigne parlant-me de com per mitjans diversos s´arriba al mateix fi. Montaigne va aparèixer pel matí, de rebaixes, com van aparèixer Böll i Modiano, a preus irrisoris. Els Jayhawks també, a un preu més irrisori encara, com en Lou Reed cantant a Nova York o en Van Morrison ballant amb la lluna. He de confessar que em produeix tristesa haver de pagar sis euros per un cd del Van Morrison, o un doble dels Allmans - potser es van equivocar, així ho espero -, però el cas és que de les rebaixes sempre en trec bones incorporacions a la modestia de la meva biblioteca i discoteca particulars. Llavors, a casa, sempre me´n recordo que tindria que haver-me comprat unes sabates, però avui en dia, em consolo, les sabates són molt estranyes, i segur que haguera donat voltes i voltes sense acabar de decidir-me.

Bé, el cas és que vaig ballar. Assegut, amb les cames sobre el marc de la finestra, aquesta oberta, l´aire fresc del tard entre les cames, després d´un xàfec d´estiu, llegint, la música...en fi, buscar-ne la raó seria difícil, potser només va ser la melodia, el ritme passant de les orelles fins als peus. Després vaig fer el tòtila durant uns minuts, mentre Montaigne em mirava lacònic des de la portada del llibre.

I ja està. Em vaig sentir molt bé. Al veure el títol de la cançó... que puc dir, es diu "Bad Time", i parla d´enamoramentes i flors i violes...

Matí

El tast es fa curt, massa curt. De Fontalba al Puigmal i tornar, tres hores escasses. El temps, ferreny a primera hora, passant per moments de quatre gotes molt malcomptades i un sol suau, difuminat i més clar a darrera hora. A la carena, vent fort fins dalt. Els caminants, abundants, abrigats. Una senyora, al ser preguntada pel meu company, revela els seus setanta-vuit anys : cara arrugada però caminar segur, la seva veu de “passi un bon dia” retorna els bons costums en la força de les seves cames. No serà pas la darrera a arribar al cim. Allí, la vista s´allarga al camí fet : l´arrodoniment pelat de roca assenyalant el camí color de coure, contrast viu del fons blau i verd de les muntanyes estenent-se en una varietat cromàtica d´aromes escocesos, mentre el pernil remet la fam del dia. La senyera oneja forta juntament a banderetes col.locades a l´estil nepalí al voltant de l´antiga creu,ara mig torçada, una mica abandonada. La nova s´alça gran, i a sota, unes paraules del poeta : “ Lo vell Puigmal / d´espatlla rabassuda / és l´arx d´aqueixa / altiva fortalesa / que en set-cents anys / lo sarraï no ha presa “. La baixada, deixa l´aparició d´un voltor majestuós sorgint ben aprop rera la roca.El que deixa en la memoria és el so del vent en les seves ales, la seva figura aturada movent-se. Reapareix lluny i el segueixo : vola en un altre pati, molt més gran que el meu, fent rotllanes amb dos que l´esperaven. El vent no bufa, el sol acarona roques blanques, l´horitzó se´m queda a peu de bóta, la vista en l´altiva fortalesa. I així s´acaba el matí. Dues hores de cotxe, i altre cop a casa.