Picant pedra

 

Toca escriure, m’he dit moltes vegades impensadament. Toca escriure. La veritat és que no ho faig no perquè no tingui temps, ni per mandra ni per totes aquestes raons peregrines fàcilment excusables per les volatilitats del dia a dia que porten sempre com a única raó plausible el sempitern cansament ; aquest, a més, confirmat per la meva doctora al preguntar-m’ho – et sents més cansat, oi ?  em va dir convençuda fa un mes  quan els resultats de l’analítica van tornar a mostrar una alteració significativa de les tiroides  – i confirmar-me després l’excés en la reducció de la medicació que em feia passar de l’hiper a l’hipo en pocs mesos de diferència, diferència que jo, d’altra banda, no noto mai en excés per ser la meva personalitat, diguem-ne, força neutral degut al meu tarannà de picapedrer del temps, entès el temps com una roca de granítica sabuda. Jo no esculpeixo pas el temps, no el cisello, no li dono forma ni bellesa, no tinc suficient temps per fer-ho. Amb l’escriure em passa el mateix.

No ho faig, efectivament, per no caure en la trampa aquesta de fer el més fàcil : escriure només per continuïtat, per pura il·lusió creativa, per l’esperança obaga de rebre llum com si d’un vici es tractés. Busco la paraula vici al diccionari, hi llegeixo un munt d’accepcions, però n’hi ha una que m’agrada especialment : defecte, imperfecció, inherent i que sovint altera quelcom en la seva essència. Llegir significats de paraules al diccionari ja és en si mateix un vici d’aquests, com si esperés respostes per les meves consideracions al respecte. Perdre allò que mai no s’ha tingut i tanmateix, estar convençut de la possibilitat de ser un bon escultor algun dia, i no un simple picapedrer. L’essencial és invisible als ulls, va deixar dit l’aviador francès. Si s’altera, deixa de ser-ho. Escric per vici, quan ja no puc aguantar més sense fer-ho. La temptació de l’irredempt, cercant joies per a la seva inexistent corona.

Ahir vaig preparar la terra per plantar patates. Aquesta terra flonja i dúctil, amarada d’aigua, treballant-se sense massa esforç. Feia un fred contagiós i plàcid, després d’una nevada breu i abundant, que va deixar traces damunt la muntanya. També vaig plantar pèsols. La lluna creix i així ho mana. Al sortir de l’hort, el sol em va acompanyar. Vaig fer fotos i vaig caminar dins aquests silencis hivernals poc freqüents, que conviden a la contemplació callada del paisatge, quan aquest s’amara de breu bellesa. Refulgent de somnis, d'escalfor inesperada. Vaig pensar a escriure-ho. Finalment ho he fet avui, amb el lògic cansament de sempre.