Nº Història 1673560 ( III )

El cos es va posant a lloc, per dins també , després de la sacsejada. Ara mateix recordo que, a l’hora de dinar, fent la mateixa ruta de sempre, els carrers de la ciutat s’havien convertit en una mena de passeig de tardor pel bosc ; la pluja intensa del matí tot just   havia entapissat d’ocre  l’asfalt d’alguns carrers  on hi creixen plataners a ambdues voreres. Era un escenari inèdit, ideal per fotografiar,  vaig pensar ; les roderes dels cotxes tot just havien   obert dues línies damunt l’asfalt,  dibuixant una mena de camí  enmig de la ciutat cobert encara per la humitat densa formant lleus boirines damunt l’asfalt i on, amb la lentitud dels derrotats, grups de fulles es deixaven anar de les branques amb un balanceig segur i tranquil cap a la catifa que era el terra. Tot molt plàstic i efímer com una sortida de sol damunt nuvolades capricioses per on aquell fa màgia on no la sol fer : la natura envaint amb magnificència la ciutat, posant en evidència  la  seva grisor i terrenal  presència que la majoria  mai sembla apreciar, ni en aquestes comptades ocasions. La gent, dins i fora dels cotxes, no miren mai més enllà de la seva rutina cansada dels dies, o això em sembla observant-los. la veritat, però, és que així va ser  aquell breu  recorregut, el mateix dia de l’accident. Al vespre  ja havia desaparegut tot, excepte el camí a fer. Una mena de regal, una àncora on mirar de salvar l’ànima d’amargors que em podrien convertir en l’amargat que no voldria arribar a ser, amb el conegut adjectiu de “vell” al davant.  Un ying compensant  el yang de  la nit, fent-lo     potser més comprensible.  Consolant-me. .

Número 1673560. La infermera, amb mascareta de colors, passa la pistola lectora pel codi de barres lligat al meu canell mentre mira amb atenció el monitor on s’hi reflecteix la seva mirada com si poués misteris de vides humanes. Als auriculars s’enceta el “lamento della nimfa” de Monteverdi. Tinc Joseph Roth a les mans, he anat llegint la història de “El cap de l’estació Falmerayer” i descanso una mica abans d’arribar al final del conte. Em faig una mica l’adormit mentre la noia fa la seva feina silenciosament.. Falmerayer, un home a qui li canvia la vida quan coneix una senyora alemanya. Un perdedor, segons diu el seu traductor, en Raúl Garrigassait a la contraportada, l’home que perd l’honestedat de la seva antiga manera de viure. Em consola pensar que almenys jo no l’he perduda mai, aquesta honestedat. Ja és molt antiga, difícil de perdre . Una honestedat força solitària, de fet, regada de vegades per raigs de sol darrera cortines blanques. La infermera repassa les bosses de sèrum i marxa, sense cap perfum deixat al seu pas per recordar, com passa en el conte, on el perfum de dona persegueix el seu protagonista. La nimfa no acaba d’aparèixer. S’acaba la música. Em trec els auriculars i miro de dormir una mica.