No descansa,no, el cel a l´estiu. Segueix construint, dia rera dia, les seves escultures, els seus edificis i camins, ostentant imaginació a cada nova bastida del Babel on les fronteres es destrueixen a cada segon que passa.Només un instant de quietud reté l´efímer, i pel desplaçament o la situació, per l´estat d´ànim o per la simple llum del moment de qui ho observa, només fixant els ulls onsevulla que hi vagin a parar, més enllà del traç de la terra, esdevé una obra feta a mida, personal i intransferible.
Aqui a baix, els vells ja no tenen obres per xafardejar on abans feien d´improvitzats arquitectes en les llargues hores dels matins, i es queixen mentre seuen als bancs assolleiats mirant al cel amb ulls vidriosos. Les grues s´oxiden, i l´atur a la gran boca del túnel a mig fer és la viva imatge de l´abandonament, amb els ferros sobresortint del formigó i a dins, la foscor. La gola del llop.
L´estranyesa mundana contrasta amb l´estranyesa de somni d´un cel blau quallat de núvols blancs. La realitat del fang i el formigó, contra la irrealitat - sense que el mot real tingui ja cap significat real - de la pròpia paraula de tres lletres, al.liena al món, llunyana, molt llunyana, de la calitja dels sorolls de cada dia.
3 comentaris:
El que té de bo -entre altres coses- aquest apartament a les altures o en aquest pati del cel, com t´agrada dir a tu, és que no li calen hipoteques ni ikeas. Només un parell de cames per poder-lo contemplar en tota la seva magnitud i el do de saber-lo apreciar.
Fa dos matins que, mentre espero que el semàfor dels pitons es posi verd, m'encanto mirant la lluna, els falciots que no puc sentir per culpa del soroll de la ciutat, els núvols de mil tonalitats i l'acer brillant sota el sol d'algun avió. Per sort el formigó pesa massa i allà dalt no li trobarem fàcilment.
Te'n recordes de quan sentir i veure un avió era un fet esporàdic? jo recordo que quan en sentíem un jugàvem a veure qui el trobava abans. Ara és estrany mirar enlaire i no trobar-hi el rastre de cap.
ummmm... em sembla que me n'he anat de mare...
m'agrada el cel. tot l'any. m'agradaria encara que em caigués al damunt.
Si, per sort encara no està en venda,cal saber-lo apreciar mentre es pogui. A mi em relaxa molt, i em fa sentir més petit del que sóc.
-----------------------------------
Si que m´enrecordo, de fet, per on visc, no hi passaven mai. Ara és un continu, una plaga, i ha perdut el seu encant, però encara en passa algun de tant en tant que és bonic de veure...no te´n vas de mare, i ara, més aviat tens el cap als núvols ;)
Publica un comentari a l'entrada