El sol fuig
del Sot a punta passada del migdia. El Nord més pur ha desvestit la
roureda enmig de preguntes sota les bótes cobertes d´aquestes
fulles seques acabades d´estrenar. Misteri : testimonis muts, pistes falses...preguntes assassines.
Qui, com,
perquè. Silenci de ganivet mentre el temps s´encalla. Flashbacks de colors, actors caient sobre escenaris exclamant frases shakespearianes. Monòlegs de velles pel.lícules en blanc i negre. Inici, trama, desenllaç. Per a tot hi ha un final.
(
Finalment... )
El sol
guaita per darrer cop l´escena. L´home s´abriga el cos, respira el
fred, acull la solitud. Mira amunt, i troba una resposta. I al costat
d´aquesta, una altre, i un altre, i un altre al seu costat. Els
roures segueixen dempeus i miren avall, comprensius, l´home. Amb un
breu salt, retorna al camí que passa a la vora.
( títols de crèdit )
2 comentaris:
Com es deu fer per acollir la solitud?
Sempre havia pensat que era ella qui acollia a l´home.
Hi ha cops que ve sola i n´hi ha d´altres que està sola. Quan està molt sola, cal saber-la acollir.
Publica un comentari a l'entrada