La
imatge és magnífica. El lloc, una mica irreal. Alta muntanya, dins les
possibilitats d’aquest Pirineu menys abrupte però més diàfan, de més
profunditat que l’aragonès de la meva infància. Precisament aquest fons on s’albira
perfectament la tempesta que se’ns apropa amb tres mànegues de pluja ben
definides, enfosquint cel i muntanyes, que semblen no acabar-se mai. Els
llamps, però, no son bons companys aquí dalt, així que accelerem la baixada.
Malgrat tot, m’aturo, trec la càmera i gaudeixo uns minuts de tota aquesta
natura, aliena als puntets que som nosaltres movent-se ràpidament per cercar el
refugi de la vall.
Per
sort la tempesta passa fregant-nos tot i el temor de caure dins d’ella. Un
parell de llamps em fan desistir de fotografiar el llac que s’arrecera com si
fos just a la vora d’una muralla. Carrego la motxilla i continuo el meu retorn,
els ulls ben oberts a la resta dels sentits. És com ser dins aquella cambra, o
dins aquella casa, o com obrir aquell llibre de fa temps. Com qui puja dalt d’unes
golfes sense sostre. És sentir-se estranyament privilegiat, dins un entorn on
tot el que és humà desapareix, com desapareixen els arbres i els rius. L’innecessari
es desprèn durant un parell d’hores de caminada, des del moment de passar un coll
on darrera tot canvia. De vegades cal fer l’esforç de ser aquí dalt un altre
cop. No me n’adono fins que no ho faig i sé que és totalment efímer, i la
rapidesa amb la que baixo així ho demostra, tot el cansament acumulat a les
cames. És un dels pocs sentiments autèntics que he tingut al llarg de la meva
vida : de petit no n’era conscient i ara de gran és un gaudi breu i del qual
mai en sento cap mancança. Només sé que és aquí dalt, esperant-me.
Veig com passa la tempesta i em giro per veure
el cim que no he fet. Hi hauré de tornar algun dia, m’ha quedat feina per fer.
A la vall, baixa un riuet tot fent fressa, acompanyant-me. Li recordo al meu
germà gran el que deia el pare, que a dalt d’un cim sempre s’hi ha d’arribar
per resar l’Àngelus. Hem començat massa tard, de vegades passa.
