Un salt d'àngel ( IV )

 

-La Luisa segurament sap qui son. Si s’estan a Seixal de ben segur que ho fan al “ Farol “, és l’única dispesa per turistes que hi ha al poble.-

-La Luisa ?- vaig fer jo estranyat.

En Peter somrigué i em mirà des del fons del coixí amb aquella mirada falsa d’haver-lo enxampat dient alguna cosa que no havia de dir. El somriure, en ell, aconseguia de manera fàcil que els petits ulls desapareguessin sota les parpelles, les quals s’estiraven com xiclets dins la seva cara prima i llarga, ossuda. Llavors semblava el rostre d’un clown en plena actuació, però sense pintar.

-És clar, encara no t’havia dit res de la Luisa- afegí amb lleu sornegueria-. Ella és de Seixal mateix, de vegades passa per casa i m’endreça les coses, em cuina, parlem una mica de tot...és una amiga de quan vaig venir aquí a viure. Sempre ens hem entès bé – afegí vagament mentre estossegava. M’indicà el vas d’aigua, el qual vaig apropar-li. Aixecà el cos i redreçà el coixí, deixant el cos més dret, eixorivit.

-Aquesta tarda segurament vindrà a veure’m- continuà tot fent un gest amb la mà com indicant la inutilitat d’alguna cosa -.Ja li he dit que no cal que vingui però no fa cas, com tu.- I tornà a somriure, mirant-me els ulls. Suposo que en unes altres circumstàncies li hauria preguntat per aquella dona amb la que s’entenia “bé” i de la qual fins aleshores no en sabia res, però no estava d’orgues, en aquell moment. Volia que m’ho expliqués. Ell ho endevinà de seguida, la seva mirada es va remoure resignada i fou llavors que m’explicà la veritat :

-Mira Gareth, el ronyó no l’acabo de tenir bé del tot, podria ser que tingués càncer , per això m’estic aquí, m’estan fent proves. –

Ja me l’esperava una cosa així. Sense saber-ho per no amoïnar-me massa, ja m’havia passat altres vegades de la certitud de certes coses. I aquesta era fàcil d’endevinar, només calia veure’l.

-Què vols fer-hi ? , em feia mal el costat, orinava sang...em pensava que eren pedres, ja n’havia tingut alguns episodis.- Jo vaig assentir, pensarós.

-Però no...- vaig mormolar per a mi mateix.

-No-contestà lacònicament.

Vam quedar en silenci. Em vaig aixecar, vaig anar cap a la finestra. La vista del mar ho seguia omplint tot. Em vaig girar.

-I ara que se suposa que faig ?.-  Sabia el que em diria, és clar.

-Va, que no estic pas per morir-me- esbufegà en Peter- Segurament en uns dies tornaré a ser casa, i m’agradaria que hi fossis, això és tot. Tu tens feina per fer, i jo necessito la casa oberta i que no m’atabalin massa. No cal que vinguis fins que no tinguis alguna cosa per ensenyar-me. Ja saps a què em refereixo.... per això has vingut fins aquí, no ?- acabà ell per afegir després : -A més, què punyetes faries aquí cada dia ? Tocar-me els nassos, ja ho saps prou- va dir per acabar sense pujar en cap moment el seu to de veu, que seguia inalterable, com si parlés amb ell mateix.

-Home, he vingut per veure’t a tu també, per estar amb tu – vaig dir queixant-me- I de moment no és que ens hàgim vist massa.-

-Ja, ja ho sé, això – contestà tot tornant al mig somrís tot assenyalant-me les meves mans – per aquestes tenen problemes pendents per resoldre. Perquè sinó no t’hauria convidat...oi ?-

Murri, em coneixia com si fos el meu pare, en pau descansi. I vinga tornar-me a mirar les mans. Semblaven el centre d’un mon sense respostes. Ja de seguida ho va saber, quan vam parlar el darrer cop per telèfon. Ni sé perquè em va trucar, potser només per saber de mi, de la feina, de com anava, de la mare...en fi, va ser dir-li allò de que estava buscant idees que ja em va tornar a fer-me el sermó del jo i les meves idees, sempre amb el mateix concepte aquest de la idea, quan el que havia de fer era esbossar, pintar, esculpir, cercar idees però treballant !  i que per fer-ho el millor era canviar d’aires. Vaja, que hi anés, sinó tenia res millora fer.

-Ja he fet alguna cosa- vaig defensar-me jo.

Em mirà i tornà a somriure. No calia que li digués res.

-La italiana, segur. No hi ha res millor que una dona bonica per començar. Ja saps que la inspiració sempre té forma de dona, t’ho he dit algun cop això, oi ?-

-Sí, com la immortalitat. Sempre... -

- ... buscant-se però sense trobar-se mai.- reblà ell la frase tantes vegades repetida. Rigué complagut, per primera vegada des que havia arribat. Jo vaig riure també. Riguérem junts, més relaxats.

Llavors aparegué la Luisa per la porta oberta de l’habitació.

 

 

Love is in the air

 

Volia dinamitar l’amor. Per aquest efecte va disposar cinc cartutxos – de dinamita, no cal dir-ho- enganxats amb una goma elàstica negre i un temporitzador acoblat a un detonador, on marcar el compte enrere per així poder salvar la seva integritat física i aconseguir destruir del tot aquest concepte falsarialsejat que unia homes i dones i que tant de mal li havia fet. Estava del tot decidit, per la seva part ja  havia desestimat- en igual mesura que l’estimava - massa la idea com per tirar-se enrere. Només pensava en la possibilitat de no haver-se de preocupar més de si algun dia ... en fi, que volia assegurar-se’n. Ho va ficar tot dins una bossa i va sortir ferm amb el seu propòsit al carrer, tot cercant el lloc idoni on col·locar la càrrega explosiva.

Fou a primera vista, és clar : la va veure i el cor li començà a bategar més del compte. Espantat, va subjectar la bossa amb força contra el cos, pitjant el detonador sense voler. Com se sol dir en aquests casos, tot va saltar pels aires.

Alta muntanya

 

La imatge és magnífica. El lloc, una mica irreal. Alta muntanya, dins les possibilitats d’aquest Pirineu menys abrupte però més diàfan, de més profunditat que l’aragonès de la meva infància. Precisament aquest fons on s’albira perfectament la tempesta que se’ns apropa amb tres mànegues de pluja ben definides, enfosquint cel i muntanyes, que semblen no acabar-se mai. Els llamps, però, no son bons companys aquí dalt, així que accelerem la baixada. Malgrat tot, m’aturo, trec la càmera i gaudeixo uns minuts de tota aquesta natura, aliena als puntets que som nosaltres movent-se ràpidament per cercar el refugi de la vall.

Per sort la tempesta passa fregant-nos tot i el temor de caure dins d’ella. Un parell de llamps em fan desistir de fotografiar el llac que s’arrecera com si fos just a la vora d’una muralla, sota el cim. Carrego la motxilla i continuo el meu retorn, els ulls ben oberts a la resta dels sentits. És com ser dins aquella cambra, o dins aquella casa, o com obrir aquell llibre de fa temps. Com qui puja dalt d’unes golfes sense sostre. És sentir-se estranyament privilegiat, dins un entorn on tot el que és humà desapareix, com desapareixen els arbres i els rius. L’innecessari es desprèn durant un parell d’hores de caminada, des del moment de passar un coll on darrera tot canvia. De vegades cal fer l’esforç de ser aquí dalt un altre cop. No me n’adono fins que  ho faig i sé que és totalment efímer : la rapidesa amb la que baixo així ho demostra, tot i el cansament acumulat a les cames. És un dels pocs sentiments autèntics que he tingut al llarg de la meva vida : de petit no n’era conscient i ara de gran és un gaudi breu  del qual mai en sento cap mancança. Només sé que és aquí dalt, esperant-me.

 Veig com passa la tempesta i em giro per veure el cim que no he fet. Hi hauré de tornar algun dia, m’ha quedat feina per fer. A la vall, baixa un riuet tot fent fressa, acompanyant-me.Llavors li recordo al meu germà gran el que deia el pare, que a dalt d’un cim sempre s’hi ha d’arribar per resar l’Àngelus. 

Hem començat massa tard, de vegades passa.