Incendis

 

Arcachon i el Cap Ferret. Duna de Pilat. Els boscos de les Landes. S’estan cremant. Ho expliquen a les notícies. El foc s’està apropant a Bourdeaux. Si segueix així, pot ser l’incendi més gran a França des de la segona guerra mundial.

Jo hi vaig estar, a principis de mes. Vaig escriure unes línies sobre el lloc :

Anada amb vaixell al Cap Ferret, des d’on es divisa la Duna de Pilat. El joc de la marea pujant al llarg de les dues hores que som allí : barques varades a la sorra, pilones de fusta entre els quals verdegen algues ; camins insospitats que apareixen i desapareixen cada dia;  gent cercant l’aigua mar enllà. Paisatges diferents repetint-se dia rere dia. Placidesa. Nens cercant petxines, jugant allí on l’aigua torna de mica en mica. Gavines ampliant dominis. Boniques vistes de la mar arrissada amb la duna al fons, blanca, com si fos un miratge, no sé si de desert o d’aigua. Pampallugues de tarda de diumenge, la platja és com l’escenari d’un concert quan ja fa estona que s’ha acabat la música. Torno descalç per la sorra tot observant l’aigua en el seu retorn cobrint-me els peus, mig freda, mig calenta, com quan la dutxa no funciona massa bé. La sensació aquesta als peus, flonja i dinàmica, tàctil, guaridora. La fina sorra entre els dits, esmunyint-se, assecant-se quan pujo per unes escales i m’assec, davant del mar. Me l’espolso. Hi ha un home ja gran que em mira mig ajagut a la sorra, despertant-se de una migdiada traïdora. La seva mirada és del qui no sap ben bé on és encara. Té un gosset al costat que em mira una mica com ell. Els gossos i els seus amos, que penso.

Hi ha casetes petites , de platja i estiu, moltes amb el seu nom i tot, escrit en cartells fins escrits damunt els cancells de les portes. Son de fusta, com de joguina, totes amb el seu estil propi, em recorden les de Noruega però de tons clars i formes més variades. Arcachon també n’és plena. Moltes son tancades. Al moll, faig una darrera mirada, el mar ja ha cobert pals i fa tornar a la vida barques i barquetes , tot sembla més harmoniós, la badia pren forma ben definida amb el far color blanc i color burdeos fent-ne fita. Tornem al vaixell, la travessa és agradable. Velers lliscant, algunes motos d’aigua, banyistes encara refrescant-se de tanta calor. Sopem en un dels tant restaurants que son a peu de platja ; després tornem xino-xano fins al casino, un edifici petit d’època, a joc amb la resta d’edificacions del poble. Hi ha uns cavallets en una punta de la platja principal, amb un moll llarg que acaba en unes casetes en el que sembla una estampa com d’inicis de segle ( XX ). Potser com de somni, també, suposo que perquè no estic massa acostumat a aquesta mena de paisatge, al mar, a aquest mar dins els mars que no conec massa. Potser és el Chardonnay que m’he pres. Faig fotos.

I després fem cap a la Duna, a veure el sol com es pon. S’hi puja per unes escales muntades a tal efecte, partint de tot un petit complex amb un pàrquing força gran i força ple a aquestes hores. Abans d’arribar a aquelles, un caminet curt enmig de roures i pins. Em sorprèn trepitjar sorra enmig seu, a casa seria impensable. És curiós. Costa caminar-hi. Un cop a les escales, és diferent, quedo captivat per la vista de les Landes fins a la Duna, pel darrera. El mon altre cop partit en dos, el verd de tota la boscúria, que s’allargassa fins allí on hi caben els ulls, i el blanc de la massa ondulada de la gran muntanya de sorra. Des da dalt estant, el mar, el Cap Ferret on érem fa unes hores, més al nord i cap al sud, tota l’extensió blanca morint al mar. La posta és bonica, hi ha molta gent, alguns hi pugen cadires i tot. Mòbils enfocant el moment, filmant vídeos, actualitzant vides. Jo ho faig a la meva manera, també. El roig reflectint-se a l’aigua, gentilment. El sol fonent-se dins la forja que el portarà a les antípodes l’endemà, quan ja no hi sigui. Ombres a les landes, perfils humans caminant damunt la sorra. No cerco emocions, de fet no les trobo, hauria d’estar més sol, tenir temps. Hi ha molta gent, tranquil·lament vivint el moment. Em quedo una estona més, endevinant aquella fosa extingint-se per tot l’horitzó. És preciosa, com les notes aquelles dels violins de Mahler, quan tot sembla acabar-se. L’infinit.

 

Ara crema. Evacuen gent de Cap Ferret i Arcachon. Entrevisten un senyor que amb to quiet, resignat, parla de catàstrofe. Imatges de cases cremades. No puc evitar de pensar en mals averanys pel sol fet d’haver estat allà. Foragito la idea amb tristesa. Pocs cops que surto de casa i que passin aquestes coses. Espero que s’acabi aviat, que aquest senyor pugui tornar a casa seva, que la marea no hagi d’arrossegar cap naufragi. Que els  hi plogui, ni que sigui una mica, com va passar aquí ahir al vespre. Que no s'hagi cremat tot.

Bourdeaux

 

Bourdeaux : ciutat francesa d’aires grans. El Garonne en separa la seva part antiga de la nova, baixant ben majestuós sota el pont de Pierre, que travessem vàries vegades durant el dia. Dissabte calorós de juliol. Em fixo en la gent, des dels barbut desnonat dormint en una vorera de la Rue Fusterie, ja de bon matí, fins a la parella sopant just davant meu en una atapeïda terrassa vora el riu. La dona és bonica, francesa, pantalons curts blancs i cames morenes, fina, ben corbada de pit, llavis lleugerament molsuts, ulleres retro de cantells arrodonits, cabell llis de color castany que li cau a mitja esquena ; no ho puc evitar, la tinc ben bé a un metre, la veig en secció, la taula nostra està orientada a l’avinguda i la d’ella a la façana vella del restaurant, pintada de blanc i blau cel. Fruits de mer. L’ostra té gust de mar, d’oceà. És discreta, no mira al seu voltant ; en canvi, el company ulla, gasiu i fugaçment els veïns de taula mentre va parlant, no sé de què. Entre ells, una plata elevada de peix fresc que coronen dues llagostes. Té les mans fines, ella, com el cigarret llarg i prim que fuma abans de ser servits. Té classe, és distant, lleugerament freda, podríem estar a la dècada dels seixanta i no desentonaria. Tot torna, la bellesa i tot, només canvien les persones i ella potser és una excepció a tot el batibull de races que registra la ciutat, farcida de cares brunes i ametllades puntejades de blancs. I els turistes, com jo.

Miro la gent mentre caminem, durant tot el dia, pel centre de la ciutat. miro la gent mentre caminem pels carrerons plens de restaurants, les places i placetes esquitxant patis de llum sota tots aquests sostres vells que hem vist pel matí des del capdamunt de la Fleche de Saint-Michelle, far de la ciutat antiga, plena de gent nova. Miro la gent mentre em menjo un gelat de xocolata negre, un pèl amarg pel meu gust ; tota aquesta gent mirant-se als ulls, tots amb les seves vides aturades aquest dissabte al vespre, creuant-se per un instant amb la meva. Mai més la tornaré a veure, aquesta gent, ni a elles ni a la dona del restaurant, que he deixat un pèl avorrida mirant la llagosta sense avidesa.

Dissabte al vespre, passejant ara vora el riu, a la fresca, fent fotos a la norià de color blau, al vaixell de vela atracat a la vora, a les aigües que ja no son marrons ni plenes de fang sinó platejades i miraculosament blaves, reflectint les darreres llums de la posta i tots els reflexos damunt el mirall d’aigua, quan aquesta ha deixat ja de brollar dels blocs de granit que l’han fet coneguda a tot el mon. Le Miroir d’Eau damunt el qual els nens encara xipollegen els seus peus nus i menuts. Fotografio les llums enceses, ben distribuïdes, boniques, acollidores.

És quasi bé de nit quan d’un grup de quatre joves que passen pel meu costat, un d’ells, el més alt, em demana de fer-los una foto. Em sol passar : et veuen amb una càmera de les de veritat i es pensen que saps fer fotos. Els hi demano un mòbil per fer-la, també és l’habitual, de seguida te’l donen. Però el noi em diu que no, que amb la meva càmera. No l’entenc bé i me’l miro : barba de dos dies, ulls cansats amb un punt de melangia massa accentuat per la seva edat, com d’altres temps, de quan els herois eren antiherois. Porta un gorra i llueix una samarreta sense mànigues, desmanegat tot ell. Potser va begut però no m’ho sembla. Dos dels nois que l’acompanyen – l’altre és una noia que somriu davant l’escena – m’ofereixen de seguida els seus mòbils, com per sortir del pas a l'estranya petició de l'altre. N’agafo un i els fotografio, una , dues, tres vegades : a la pantalla surten dins uns quadres petits totes les cares, com si n’hagués d’oblidar alguna, com si fos important la nitidesa del retrat, emmagatzemat enmig de mils de fotografies que no s’acaben de veure mai. Potser és per això que després de fer la foto, ell insisteix : amb la teva càmera, em diu. Li explico que no la veurà mai, aquesta fotografia. Ell em mira llavors i em diu allò que he estat pensant bona part de la vesprada i del dia :

-Precisament per això, tu i jo no ens veurem mai més –

Em sorprèn i em convenç. Els hi faig la fotografia. A la meva càmera no surten quadres petits per enfocar els rostres, i la noia, al darrer moment, gira el cap damunt el pit del cap de colla, que els abraça tots, com protegint-los. Riuen tots – potser de l’absurd de la situació, de la meva ingenuïtat o raresa també - , menys el xicot de la gorra, que segueix amb el seu rostre immutable, d’ulls cansats, mig somrient a l’objectiu. Com sabent que segurament ha triat bé.

Llavors em saluden, i se’n van. Em miro la foto i veig que m’ha sortit un pèl borrosa, no tenia la velocitat adequada per fer un bon retrat. És clar que no importa massa - vaig pensar- , perquè no ens tornarem a veure mai més. Per si de cas, però, la deixo aquí.