Bourdeaux
: ciutat francesa d’aires grans. El Garonne en separa la seva part antiga de la
nova, baixant ben majestuós sota el pont de Pierre, que travessem vàries
vegades durant el dia. Dissabte calorós de juliol. Em fixo en la gent, des dels
barbut desnonat dormint en una vorera de la Rue Fusterie, ja de bon matí, fins
a la parella sopant just davant meu en una atapeïda terrassa vora el riu. La
dona és bonica, francesa, pantalons curts blancs i cames morenes, fina, ben
corbada de pit, llavis lleugerament molsuts, ulleres retro de cantells
arrodonits, cabell llis de color castany que li cau a mitja esquena ; no ho puc
evitar, la tinc ben bé a un metre, la veig en secció, la taula nostra està
orientada a l’avinguda i la d’ella a la façana vella del restaurant, pintada de
blanc i blau cel. Fruits de mer. L’ostra té gust de mar, d’oceà. És discreta,
no mira al seu voltant ; en canvi, el company ulla, gasiu i fugaçment els veïns
de taula mentre va parlant, no sé de què. Entre ells, una plata elevada de peix
fresc que coronen dues llagostes. Té les mans fines, ella, com el cigarret
llarg i prim que fuma abans de ser servits. Té classe, és distant, lleugerament
freda, podríem estar a la dècada dels seixanta i no desentonaria. Tot torna, la
bellesa i tot, només canvien les persones i ella potser és una excepció a tot
el batibull de races que registra la ciutat, farcida de cares brunes i
ametllades puntejades de blancs. I els turistes, com jo.
Miro
la gent mentre caminem, durant tot el dia, pel centre de la ciutat. miro la
gent mentre caminem pels carrerons plens de restaurants, les places i placetes
esquitxant patis de llum sota tots aquests sostres vells que hem vist pel matí
des del capdamunt de la Fleche de Saint-Michelle, far de la ciutat antiga,
plena de gent nova. Miro la gent mentre em menjo un gelat de xocolata negre, un
pèl amarg pel meu gust ; tota aquesta gent mirant-se als ulls, tots amb les
seves vides aturades aquest dissabte al vespre, creuant-se per un instant amb
la meva. Mai més la tornaré a veure, aquesta gent, ni a elles ni a la dona del
restaurant, que he deixat un pèl avorrida mirant la llagosta sense avidesa.
Dissabte
al vespre, passejant ara vora el riu, a la fresca, fent fotos a la norià de
color blau, al vaixell de vela atracat a la vora, a les aigües que ja no son
marrons ni plenes de fang sinó platejades i miraculosament blaves, reflectint
les darreres llums de la posta i tots els reflexos damunt el mirall d’aigua,
quan aquesta ha deixat ja de brollar dels blocs de granit que l’han fet
coneguda a tot el mon. Le Miroir d’Eau damunt el qual els nens encara
xipollegen els seus peus nus i menuts. Fotografio les llums enceses, ben distribuïdes,
boniques, acollidores.
És
quasi bé de nit quan d’un grup de quatre joves que passen pel meu costat, un d’ells,
el més alt, em demana de fer-los una foto. Em sol passar : et veuen amb una
càmera de les de veritat i es pensen que saps fer fotos. Els hi demano un mòbil
per fer-la, també és l’habitual, de seguida te’l donen. Però el noi em diu que
no, que amb la meva càmera. No l’entenc bé i me’l miro : barba de dos dies,
ulls cansats amb un punt de melangia massa accentuat per la seva edat, com d’altres
temps, de quan els herois eren antiherois. Porta un gorra i llueix una samarreta
sense mànigues, desmanegat tot ell. Potser va begut però no m’ho sembla. Dos
dels nois que l’acompanyen – l’altre és una noia que somriu davant l’escena – m’ofereixen
de seguida els seus mòbils, com per sortir del pas a l'estranya petició de l'altre. N’agafo un i els fotografio, una , dues, tres
vegades : a la pantalla surten dins uns quadres petits totes les cares, com si
n’hagués d’oblidar alguna, com si fos important la nitidesa del retrat, emmagatzemat
enmig de mils de fotografies que no s’acaben de veure mai. Potser és per això
que després de fer la foto, ell insisteix : amb la teva càmera, em diu. Li
explico que no la veurà mai, aquesta fotografia. Ell em mira llavors i em diu
allò que he estat pensant bona part de la vesprada i del dia :
-Precisament
per això, tu i jo no ens veurem mai més –
Em
sorprèn i em convenç. Els hi faig la fotografia. A la meva càmera no surten
quadres petits per enfocar els rostres, i la noia, al darrer moment, gira el
cap damunt el pit del cap de colla, que els abraça tots, com protegint-los.
Riuen tots – potser de l’absurd de la situació, de la meva ingenuïtat o raresa també - ,
menys el xicot de la gorra, que segueix amb el seu rostre immutable, d’ulls
cansats, mig somrient a l’objectiu. Com sabent que segurament ha triat bé.
Llavors
em saluden, i se’n van. Em miro la foto i veig que m’ha sortit un pèl borrosa,
no tenia la velocitat adequada per fer un bon retrat. És clar que no importa
massa - vaig pensar- , perquè no ens tornarem a veure mai més. Per si de cas,
però, la deixo aquí.
