De
la pel.lícula “La pesca del salmó a Yemen” queda un petit
diàleg a les acaballes de la mateixa :
-“Ara
no sé que fer”-
-“
Quan sigui el moment ho sabràs “ -
És
un senyal el que s´espera per poder decidir. Una petita ajuda per
fer un pas endavant. Penses , però, en certes coses que probablement
no arribaran, o que si ho fan, per alguna mena de raó traidora o
simplement, cínica del destí, arriben massa tard. Et preguntes si
massa tard és una excusa ( amb l´adjectiu agravant de perdedor ).
Sospeses els lligams. Et consoles amb la paraula sacrifici ( amb
l´adjectiu si més no més consolador encara de personal ) i saps
que aquest prové del fet mateix de no fer res ( de no poder fer res
al capdevall ? Ets massa bona persona, segueixes pensant ), lligat
als lligams, la raó pera la qual has acabat essent com ets. No fer
res, en el camp de les grans decisions, si aquestes existeixen i
tenen raó de ser, perquè alguns moments no arriben, i per tant, no
saps encara què fer.
Les
petites empreses diàries et compensen, et fan sentir bé. Aquestes
no requereixen de cap senyal; es fan, i si es miren de fer millor, o
amb la paraula aquesta que no corre perill d´extinguir-se mai, la
satisfacció té un aire anònim de fer més planera la vida a algú
altre sense que se n´adoni massa. No requereix el sacrifici de no
haver de fer res per ser-hi, en certa manera és la certificació de
ser una gota més de l´oceà, i si queda alguna oportunitat, aquesta
és la d´escriure-la quan la marea és baixa i esperar que
s´esborri, com en el conte del Gibran.
Hi
ha una aixeta que goteja, mentre s´escriu. De l´aixeta brollava
aigua, la majoria de la qual se n´anava pel forat de l´aiguera.
L´aixeta, quan més vella, més costa de tancar. La mires i sembla
tancada, però veus com una gota es va formant lentament sota el
difusor, va agafant pes i finalment, cau. És una forma de veure el
temps com passa. Les aspiracions es van esbandint sota el broll
d´aigua però segueixen rajant, sota el pes d´una gota rebel sota
el difusor d´una aixeta pretesament tancada. Aquesta petita metàfora
és la que un vell àrab en diria fe. La fe en un salmó remuntant un
riu al mig del desert.
P.D. Les llums de Nadal, incomprensiblement, ja tornen a ser aqui.
P.D. (2) : Una de les coses que no han arribat encara és la d´aprendre a pescar amb mosca. I això em fa pensar, per acabar, que tenir coses pendents de fer és en si mateix, una gran cosa.
4 comentaris:
Decideixo no decidir, crec que aquesta és la frase que deien en una pel·lícula. A mi no m´ha fet mai el pes, és com encolomar la responsabilitat als altres, però en certa manera també l´entenc una mica. És com allò que tothom diu...el temps ho posa tot al seu lloc.
És difícil tot plegat, només ho sap qui s´hi troba.A mi SEMPRE m´ha costat molt decidir,fins i tot he deixat que ho fessin per mi. alguna vegada, no totes.I tampoc m´ha anat tan malament.
De fet , els dubtes sempre hi són, unes vegades per creure-te´ls i unes altres per no fer-li´s cas.
La metàfora de l´aixeta, la fe i el salmó estan molt bé. la constància és una arma, d´això sí que n´estic segura.
Ah i completament d´acord amb les dues PD.
Em temo que no t´he ajudat ben gens...;-)
T'he de confessar que ahir, quan et vaig llegir abans d'anar-me'n a dormir, em vaig enfadar una mica amb tu. Estava fent una penúltima ronda per aquest món virtual tot rumiant el que podria molt ben ser aquest post i vaig pensar 'com s'ho ha fet per entrar dins el meu cap i veure-hi encara més clar del que jo sóc capaç d'explicar-ho?'. Donava voltes al fet de prendre la decisió de no prendre decisions respecte a algunes coses, que no és no prendre'n cap, sinó una manera de fer que 'allò' es mogui. La manca d'acció a vegades està tan refotudament calculada perquè se'n derivi una reacció!
Rumiava sobre què fer amb aquesta vida que ja no sé si n'és o no, si és simplement inèrcia o què exactament... en fi, aquestes coses tan típiques que ens passa a alguns quan s'apropen els últims dies de desembre i els 'primers' de gener.
Després de l'empipamenta que em va durar mig sospir, no vaig saber si riure o plorar i em sembla que vaig fer ambdues coses.
Arribarà el dia en que els llums ja no s'apagaran durant tot l'any? Cada vegada ens metrallen més aviat i més indiscriminadament.
"tenir coses pendents de fer és en si mateix, una gran cosa." una gran frase, sí senyor.
Un petó.
Hi ha cops que decideixes però no executes - fuerzas mayores, en diuen -. Saps el que vols però no tires endevant, no per por, sinó per obligació. I et trobes que al final, no has fet res. Decidir no decidir ? Depen de com es miri. Bé no es pot tenir tot el que un vol quan un vol, vet aqui.
M´has ajudat, es clar que si. Sempre ho fas, ja ho saps.
Bé Elur, el comentari bé valia un post, i a fe que t´ha sortit molt bé ( una mica exagerat per la part que em toca, però vaja, com dius bé, no m´ho mereixo. Sort que tens paciència ;)
Una bona reacció, sinyora.
Publica un comentari a l'entrada