Ombres xinesques

Escriu : “La culpa, la seva culpa, és a vegades com un llarg silenci. En la seva vida comparteixen lloc culpes i silencis. En casos així, el destí sembla tenir-hi molt a veure, perquè el destí només queda escrit quan la història d´una vida es va dilatant poc a poc i al voltant d´aquesta, d´una manera estranya i curiosa, les peces que l´envolten semblen anar encaixant com dins un puzzle fet de moltíssimes peces totes d´un color semblant, com ara un cel o un oceà, aquelles peces corresponents a les parts que es triguen més a acabar. Tot acaba encaixant, sigui en una vida o sigui en una altre. Al final t´adones que l´absurd mai té raó de ser de igual forma que el destí tampoc en té, quan encara ningú l´ha escrit fins ara.”

Només quan queda una sortida ho veiem clar. I llavors el destí es fa, literalment, realitat. Ell ho sap i per això escriu, i ho fa com si escrivís un llarg testament de tot allò que el seu silenci mai ha pogut dir. Els dits llisquen per les planes de la seva història cercant plecs amagats on guardar tots els pensaments – esquitxos de vida on arrapar-se cercant refugi, consol, encaix – que neixen i moren com alenades d´oreig sobre un arbust, sense dilació, continus : milers, incomptables alenades de vent ; suaus i estremidores, com un calfred en una nit de primers de tardor, quan el llençol s´agafa amb força sobre el coll i el cos s´arrauleix maternalment sobre el matalàs del llit ; passatgeres i soltitàries com un passeig de primavera. Voldria pensar que és així, i mentre escriu, escolta l´oreig sobre el llorer, i veu davant seu, el petit marc de fusta buit d´alguna fotografia antiga en blanc i negre.

Escriu : “ La seva vida fou com el marc d´un quadre desballestat per algú – no sabem mai qui – en trencà el vidre i la fotografia que la protegia es va guardar en un calaix ben fosc, on ja ningú – ni ell mateix, potser -, en cap moment li donà més importància que a la que es dóna a una imatge de la qual no en sabem res, per més que l´haguem tingut a la vora durant molts anys “.

No, millor no ser allí, dins aquell marc desballestat. Millor és agafar el vell marc de fusta i portar-lo a sobre; treure´l quan convingui i enmarcar, llavors si, moments com alenades de vents misteriosos . Riure o plorar quan s´escaiés. Amagar-ho, als plecs ocults de les planes pendents d´escriure del seu testament.Tanca els ulls al pensar-ho. Al obrir-los, unes ombres es mouen dins la paret blanca. S´hi fixa.

Escriu : “ El conjunt sobre la paret : un quadre sense enmarcar, movent-se a cop d´alenades d´algun oreig d´estiu, breu com una pinzellada de blanc sobre una nineta obscura, el toc de gràcia perquè l´ull visqui un moment de besada, intangible i perfecte .Ombres xinesques. La seva vida trancorre allí dins, on l´endemà no hi haurà res més que el blanc d´un quadre per pintar".

És Diumenge a la tarda, quan tot es va acabant quan no hi ha silencis per viure ni culpes per consolar. El quadre oneja com una cortina sobre una finestra sense horitzó. L´ataronjat del capvespre es filtra dins la petita obra mestre i a ell li sembla com l´espurna d´una altre vida. S´hi endinsa, fins adormir-se.