"...i he escrit algunes idees soltes que he anat madurant al llarg d´aquestes setmanes, després d´haver vist tants murs de pedra seca, tantes feixes, tants marges que configuren un paisatge singular. Però al Montsant l´orogarfia és dura, no és fàcil tranformar-la o modelar-la. Encara més dures són aquestes idees que em volten el cap i que no aconsegueixo de transcriure sobre el paper. La meva eterna incapacitat de convertir il.luminacions en paraules. L´eterna sensació de que no puc sotmetre el llenguatge, de doblegar les frases i dur-les cap on et sembla que les vols dur. Ah, saber posar la pedra al marge ! Aconseguir la concreció i la bellesa, tot alhora, sense haver de renunciar a l´una ni a l´altra. De vegades és això: hi ha mestres margers que han sabut escriure versos utilitzant rocs en lloc de mots, pedres per paraules. "
Roger Vilà Padró, "Marges" ( 2013, Ed. Barcino )
Fent, fent, aquests primers dies de vacances me´ls he passat fent un intent de petit marge. Amb roques de la terra, amb pic i pala, amb un rasclet he anat modelant la petita terrasseta on ara miren de recuperar-se uns maduixers que s´havien assecat en unes jardineres trencades. Per acompanyar-los, segolida i orenga, i una pluja de darrera hora que ha anat d´allò més bé per beneir l´obra, mostra evident de que els antics mestres margers deuen haver somrigut benignament davant la íntima satisfacció de les meves mans maldestres.
De moment, aguanta.
5 comentaris:
La foto és vista des de dalt, no? Em sembla que una cosa important en aquests casos és que per la part de sota ( que aquí no es veu) l´aigua pugui drenar bé i quan plou es filtri sense enderrocar "l´obra". Aquest hivern vaig estar a punt de participar en un taller de edra seca, però al final no va poder ser per falta de temps. Es veu que reconstrueixen velles cabanes de pastor i parets de feixes tal com s´ha fet tota la vida des de temps immemorials.El professor ( que també ho era d´un altre curs que feia) ens explicava que hi ha gent que a més d´ajudar a reconstruir el patrimoni ho fa servir de teràpia. Es veu ( i m´ho crec) que la concentració i la paciència que requereix reconstruir una paret de pedra és molt beneficiosa i un bon aprenentatge per a reconstruir altres matèries vitals. Alguna cosa així com l´escriptura, que també és feina de picapedrer.
La feina de pagès, a vegades, és tan agraïda!
Bona feina, vailet!
Caram, quines explicacions més bones. El meu marge és petitonet i si alguna cosa té és un bon drenatge - potser massa i tot - perquè té més forats que un colador. Però vaja, de moment fa el fet.
El llibre parla de marges i de vida, del Priorat i està ben escrit. Em va agradar la comparació amb l´escriptura.
Si, i fas múscul i bronzo, també, sense haver de pagar quotes a cap gimnàs ni solariums.
Avui m´he fet una truita de pebrotets verds, ceba i bacon, acompanyat per un tomàquet rosa - dit altrament de Montserrat - de primerà mà. Aquesta és la millor cosa de fer de pagès ;)
( ulleres noves ? et queden bé )
oh! oh! quina truita tan bona!!!
I els tomàquets, uf! a casa ara vénen tots de cop i sóc ben feliç, és una de les millors coses de l'estiu, les amanides de tomàquets de l'hort.
Semi-noves, en Jan me les va fer volar i ara ja són pelades de per tot arreu hehehe. Gràcies :)
Publica un comentari a l'entrada