Piuladisses de tornada

El sol de les vacances no sembla haver-la afavorit massa. La pell sembla haver agafat un color com de cafè amb llet en algunes part del seu rostre més que en d´altres ; els llavis, prims per natura, s´han assecat, deixant enrera una frescor que li recordava dels mesos freds, quan dipositava el seu cos de vespa encabit dins un vestit jaqueta enfront del mostrador i teclejava distreta i expertament el mòbil de darrera generació mentre el Sr.Mestres es fixava en els talons llargs de les sabates picant d´impaciència  en espera del seu torn. Les sabates, definitivament, eren el seu taló d´Aquil.les : al seu parer no les sabia triar, denotaven una classe que no mereixia o que ell no havia sabut descobrir embadalit per la forma desinbolta i natural – d´una naturalitat de dona del seu temps, jove, dinàmica, atrafegada, llesta... - de moure´s, decidida i abocada simplement a fer bé la seva feina. Però les sabates de taló alt han de saber escollir-se, i els diferents models que havia lluit no li havien mai acabat de fer el pes. Les sabates li fallaven, com ara semblA fallar-li el rostre un pèl demacrat que segueix fixant-se en el mòbil mentre encavalca una cama sobre l´altre asseguda mentre espera altre vegada.

Aquests telèfons que fan de tot s´han cornvertit en l´arma més letal per a la comunicació entre les persones, malgrat semblin afavorir-la. Fa poc, al Sr. Mestres li va passar un cas curiós : un client, remenant un trasto d´aquests, li va dir que li volia passar una comanda a la Domi que ja havia teclejat. Ella era dins l´oficina en aquell moment . - Doncs vagi i li dóna, que veig que està lliure – que li respon. - Oh, és que ja l´he escrit i li voldria passar per mail . Que li podria passar a vosté i vosté li reenvia, que el deu saber, el seu mail, suposo... -li contesta, i sense esperar resposta, com fan tots amb la vista fixe a la pantelleta – miri, ja li he passat – i aixecà la vista amb un somriure babau d´orella a orella – El Sr. Mestres se´l va mirar, i va mirar la Domi, i va mirar el telèfon . No va entendre res. Va anar al seu ordinador i li reenvià el mail pensant el el temps perdut, en els temps inmensament perduts que hi havia rera cadascuna dels mil.lions de mans que semblaven moure el món. Per curiositat va llegir la comanda: només volia una fotesa.

Torna a mirar-se a la noia, al seu bronzejat, a les seves parpelles caigudes, als seus dits movent-se al teclat fent malabarismes. Troba que  té uns dits força bonics, llargs i prims, de fines ungles nacarades i el suficientment llargues per no perdre el fil de la seva comunicació virtual. Ella aixeca la vista i li somriu, i mira de dir-li alguna cosa, però un ocell piula de dins la gàbia que és la màquina. Institntivament baixa la mirada. Sona el telèfon i el Sr. Mestres es posa a parlar. Quan ella aixeca la vista, ja ha tornat la Tere amb el mostrari que ella li havia demanat. El Sr.Mestres ja no se la torna a mirar fins que es despedeix i els seus cabells llargs i solts, d´un negre tant natural com ella, desapareixen rera la porta.