Res més que coincidències

Surt, no sap ben bé perquè, però surt. Passa davant la botiga de queviures de l´Ali, que el saluda amicalment mentre enllustra unes taronges. “ Ali Alimentació”, resa el rètol groc de lletres negres sobre l´entrada. Sempre s´ha preguntat si s´ho va rumiar gaire abans de posar aquest nom al seu negoci, en el sentit de si la reiteració de l´”Ali” era buscada o simplement es tractava de una coincidència que no s´atrevia a qualificar de feliç. De coincidències n´hi ha moltes. Algunes semblen ser alguna cosa més, però sovint passen desapercebudes si un no hi acaba pensant després de que aquella provoqui algun fet decisiu o essencial que d´una altre manera no passaria de ser una pura anècdota, com succeieix en la majoria dels casos. El fet clar és que quan es dóna l´estrany cas d´una coincidència molt afortunada s´acaba magnificant molt més del que caldria, com si hi hagués fets inexplicables i misteriosos provinents de la força del destí. En tot cas, l´Honorat torna a fer la mateixa reflexió davant la vista del rètol, com li passa de tenir el desig de comprar-se un txutxu de crema cada cop que sent les olors que surten de darrera el taulell de la xurreria Molina, uns metres més avall. Són actes reflexos sorgits davant l´acumulació de trajectes repetits una i una altre vegada, al llarg d´uns quants anys. Com els dos mots aquests sorgits d´una frase que escrita sobre un paper, serien el seu inici i el seu final: sempre i feliç. ¿Una coincidència ? No, i no serà la primera, és clar. Només cal seguir les reflexions de l´Honorat, mentre camina.

Sempre és una paraula que si s´hi pensa bé, no existeix. ¿ Sempre ? ¿ Des de quan ? ¿ des de...sempre ? Ha,ha,ha... Potser degut al seu darrer fracàs amorós, l´Honorat – i sempre ho fa, això, davant fets trasbalsadors com aquest – tendeix a plantejar-se un munt de preguntes amb multitud de respostes que no porten mai a enlloc. El dubte, quan queda obert per una ferida recent, ens desafia constantment, i ell no és pas una excepció a tan espinosa regla.

-Sempre...no t´ho he dit mai, això-.

S´equivocava. Li ho havia dit, però tant feia, perquè era una paraula sense significat real o bé total, definitiva, si algú amb dos dits de front volia donar-li alguna possibilitat de redempció, cosa que ell, en aquells moments, no faria. Camina amb el cap cot, mirant l´evolució parell al caminar de les sanefes repetint-se dins el seguit de rajoles quadriculades de la vorera. A vegades – no sempre -, la vida és com una d´aquestes voreres on de repent, et trobes una rajola trencada malmetent l´encanteri de la seguretat rutinaria d´aquella. I l´Honorat, seguint l´estela de les seves pròpies rajoles, aixeca la vista davant la trencada, just davant seu. I és allí que es topa amb una frase a la paret, ruixada finament amb pintura sobre una plantilla : “ Allí donde todo el mundo siempre es feliz “. Res més. La llegeix de reüll, perquè no vol aturar-se a llegir frases d´il.luminats que malgasten el temps en missatges sense sentit. Així, allarga el pas saltant-se el neguit de la ruptura mentre el seu cervell comença a fer xup-xup. ¿Qui carai es dedica a pintar frases com aquesta a les parets de la ciutat ? ¿ Que es tracta potser d´una nova modalitat per anunciar algun producte, o bé és l´eslogan d´alguna església adventista de no se sap quin número de cel ? L´Honorat però, després d´irar-se una estona com ho fa darrerament per qualsevol fet proper  que l´envolta, nimi i estúpid com és el d´una pintada a la paret, hi veu, malgrat tota l´absurditat palesa en la situació, algun significat ocult . Sense provar de gitar-la del cap, doncs ja no té esma per treure´s res més del cap que no sigui ella, pensa en la frase. L´allí, cosí germà del propietari de la botiga de queviures ; el siempre, que ni pintat li diu res de nou, tot i que resta encuriosit per la lògica succesió de pensaments; i el feliz, avorrit, dins una frase com aquella. Tot plegat, sembla aportar-li alguna cosa al matí en què ha decidit sortir, per fi, del seu petit món trencat en mil bocins pel “ ja no sento res per tú ”dictaminat per uns ulls que, mal li pesés, havia sabut llegir massa bé. Ella havia marxat sense haver de dir res més. Tan sols aquell sempre, martellejant les seves oïdes . Es gira mentre veu la pintada allunyant-se mentre avança. La pintada amb el sempre , vigilant la seva felicitat.

Tal i com està, aferrar-se a un joc de pistes al.leatòries sorgides del no-res és la millor excusa per oblidar la seva tristesa. Aferrar-se, d´això es tracta. Aferrar-se a alguna remota possibilitat, o potser no tant, potser a un conjunt de coincidències que l´han anat a trobar per encaminar-lo; un cop del destí, una mena de joc de premonicions que decidissin per a ell alguna acció inmediata, o un canvi de pensament, o de percepció, o de qualsevol altre cosa, incapaç ell de fer-ho per si mateix.Normalment, aquest procés es pot resumir en tres paraules : “ A la merda”, paraules precisament que han estat les úniques pronunciades per l´Honorat aquest matí de primavera, tot just abans de tancar la porta de casa seva. Si haguessim de demostar el poder d´una forta coincidència, aquesta ens podria valdre – tanmateix imaginar-se´n d´altres seria molt més fàcil però fora massa evident -, a més de posseir un corol.lari rotund de caire nètament escatològic.

Potser és per això – o potser no perquè aquesta història té la consistència d´un pastís mal acabat - que quan veu la torre Eiffel en un quadre exposat a l´aparador de la galeria d´art Bruquetes, es para, ara si, en sec. Se la mira llargament : un oli d´ un metre per setanta, de tons grisos. Un dia de tardor, probablement. La torre, impertorbable sota un tel de nostàlgia, com s´escau a qualsevol pintura parisina. Dues figures sota un paraigües caminant pel fons del quadre, solitàries, petites, tant petites que tres sàvies pinzellades de negre han sabut reflectir-ne la impressió d´una de sola, potser abraçades, potser enamorades...si, potser felices.

El quadre el firma una tal Lali. L´Honorat apropa el nas al marc, on hi ha una placa daurada .Entre cometes i en cursiva s´hi pot llegir : Toujours París. Al costat i entre parèntesis, 1965, l´any del seu propi naixament. Per primer cop en molts díes, fa un somriure no forçat. Després de tot, aquesta darrera coincidència tira per terra tota la casuística de les altres dues, convertint-les en baules per on discórre, sota un cel blau de Maig, la vida d´un home esperant respostes.