A
la nau, camina un home . De sobte, la llum irromp per les dues linees
paral.leles de claraboies rectangulars obertes al sostre, semblant a
com ho fa dins d´una catedral. Les bótes brutes, la lleugera pols
aixecada pel pes de les passes,l´anell gros i daurat ,les mans
negres i grosses, la roba gastada , el caminar de qui ha recorregut
moltes vegades el ciment i la suor...tot pren un aire místic per
aquesta simple presència de llum, sobtada i tangencial. L´home i
la seva feina.
Després
tot torna a l´ombra matisada i incolora del pas dels núvols, secs
d´aigua.
4 comentaris:
Quina imatge tant potent!
(és imperdonable que no et vingui a veure cada dia, i mira que ho enyoro, eh, però de vegades... ai no sé ni com explicar-ho. Ara em poso al dia)
Ho entenc, no pateixis.
( gràcies per lo de la imatge, per qui ho escriu és un bon afalac )
La llum, sempre tan poderosa. Com les paraules.
Si, més o menys, però jo diria que la llum és més efímera.
Publica un comentari a l'entrada