Insomne

La vista s´estengué sobre les quatre gotes caigudes feia tant sols uns minuts. Apreciables al tros de grava allí on quedava a cel obert, si hagués aixecat cada una de les pedretes i les hagués posat del revés, res no hauria fet pensar en la pluja. El sol lluia i la seva mà, llarga i ossuda, deixà anar la cortina altre cop per sobre la finestra, aconseguint l´ombra que els seus ulls cansats desitjaven per poder dormir ni que fossin uns minuts.

S´estirà al sofà i provà de fer-ho. Inmediatament entrà en un somni on retornava vora unes roques, en el que semblava un prat alpí. S´havia escapat d´aquella casa, o per alguna raó desconeguda, qui sap si només pel fet de tancar els ulls, el que era la casa s´havia convertit en aquell tros de Pirineu, tot i que alguna cosa li deia que no ho era, de fet, el Pirineu, sinó un lloc semblant. Girà el cap per sobre les roques i un llac d´aigües molt clares – d´una claror grisenca però nítida i pura – se li aparegué al davant. Inmediatament es fixà en els peixos que nedaven sense cap mena de por dins el líquid element. La por no existia, almenys aquella por animal envers l´home. Ell ho copsà de seguida. Ell era un home i els peixos nedaven sense por. Els peixos, bressolant l´aigua. Sentir-se vora alguna cosa que no el rebutgés, malgrat estar resguardat, amagat rera unes roques.

De sobte, sorgit del no res, aparegué el felí, un lleopard d´ulls grossos vorejant l´aigua. Del primer instant de sorpresa i d´aquest al pensament de ser afortunat de veure tan bell animal en franca llibertat, passà al sentiment de por al saber-se descobert en una llarga mirada mentre avançava el seu reflex distorsionat pels remolins dels peixos, inquiets, ara si, per una por veritablement animal i amenaçadora. El mira, i ho fa de reüll acte seguit passant pel seu costat, superant les roques no sap ben bé com, apareixent i fent-se fonedís com només els felins saben fer-ho. Del passat al present, del lluny a ben aprop, sent el respecte de l´animal per la seva raça i en particular, un cert menyspreu en la seva mirada, de la retina obliqua fixant-se en els seus propis ulls, certament esporuguits. Els ulls tancant-se, sense voler. No veu com marxa, sempre és ell el qui ho acaba fent. I per això es desperta, altre cop.

El sostre blanc segueix com sempre, amb la seva esquerda engrandint-se els suficients mil.límetres l´any perquè ell no se n´adoni de cap de les maneres. Mira massa al sostre, estirat al seu sofà. Els ulls vaguen per l´habitació, sense mirar enlloc. La mà finalment s´aixeca i se la posa de visera, sobre el front. Sent un soroll conegut, el del Roig entrant per la gatera. El sent sense sentir-lo, però sap perfectament que anirà fins l´estora del davant del sofà i s´ajeurà allí, fet un cabdell, el cap sobre el flanc amb la cua tancant el cercle. Amb el Roig vora seu, tot sembla tornar a lloc, com si aquell gat fos algú altre el qual suspengués la por. Gradualment, com qui s´endinsa en una successió de cercles, el cervell es va desfent un a un de tots els neguits de l´insomni passat. Estranyament alleugerit, es desperta per segon cop.

Es situa. Amb la mà palpa cap un costat, i nota l´escalfor al melic de la dona dormint, ajaguda al seu costat. No és a casa seva. Almenys, el que era casa seva. Dins l´habitació, la fosca s´escampa, tret de les petites línies de llum que ja entren pel vol de la finestra. Amb l´habilitat de l ´ invident, agafa la roba de la cadira i superant obstacles, obre la porta del bany i la torna a tancar. Finalment, obre el llum, més que res per no perdre el vell costum de fer-ho.