Papallones
grogues, al camí de Can Garrigosa. L´aleteig, fràgil, fa pensar en
un primer vol, d´algú que vola sense quasi bé no saber-ho, o
gairebé sense saber-ne ; d´algú com Leonardo, agitant ales de
paper. La inquietud de ballar uns metres sobre la terra fa el vol
tremolós, intens, incert, però alegre, amb l´alegria del somni a
punt de complir-se. Així volen les papallones joves, alçant i fent davallar l´aire del matí.
Papallones
a l´estómac. No es busquen, es troben. Quan ho fan, s´esdevé una
petita festa : dansen picabaralles de joves amants i de seguida s´escapen per retrobar-se... així, d´una revolada.
L´aleteig
més silenciós de tots, mut de sons. Sota el sol de les mitges
ombres del camí sembla mantenir la quietud del temps : l´atura i el
refà dins la retina del qui l´observa. Per això, potser, a la
majoria ens passa de voler atrapar-les i retenir l´aleteig en
campanes de vidre, com el perfum d´una flor. Proper, a l´abast de les mans, pensem
en un vol fàcil d´atrapar. Papallones al cap : el temps no s´atrapa
amb caçapapallones. L´amor, tampoc. O si ? Leonardo volia volar. Fabian ho va aconseguir, i va morir allí dalt, sobre la tempesta.
Es
refà un temps, i mica en mica verdeja. L´aleteig perdura, com la
il.lusió d´un retrobament a mig aire, gravitacional.
( i una cançó, tot esperant nous vols )
( i una cançó, tot esperant nous vols )
3 comentaris:
Ni el temps ni l´amor es poden agafar amb un atrapa papallones,tots dos tenen l´habilitat de fer-se fonedissos en voler-los engabiar, com no s´atrapa l´aigua amb un salabret.
Però la imatge que has creat amb lletres és molt maca, fa pessigolles primaverenques.
Aquesta era la intenció. I el caçapapallones...doncs bé, caldrà guardar-lo.
A mi se m'han parat en dues ocasions dues papallones als dits... és una sensació única. És tanta la incredulitat que aguantes l'aire fins que t'adones de que no respires.
Publica un comentari a l'entrada