Record d´Escòcia

Darrerament, cada cop que engego la tele sona una gaita. Els tòpics de la gaita, els tartans, el malta , els macs i la pluja. I em ve al cap una imatge. Recordo un dia d´estiu escocès – és a dir, jersei de llana i impermeable -, una tarda a les highlands, endinsat dins els anomenats moors, aquells paisatges de turons verds i pelats on l´aigua és discreta protagonista en l´aire i també sobre la terra, formant lochs aquí i allà, configurant un espai que sense ser abrupte, poseeix la certesa de la seva duresa banyada d´una estranya bellesa que té a veure amb la d´un cel nocturn a muntanya, i que alguns definirien com a inhòspita, freda i silenciosa. I en un lloc així, vaig veure una persona vestida amb el clàssic vestit escocès, faldilla a quadres i jaqueta grisa, mitjons llargs i sabates negres.Era sobre un turó de pedra, de cara a un vent que bufava amb la solemnitat d´un pastor d´ovelles cuidant el seu ramat. Havia baixat d´un cotxe allí on semblava que ningú s´havia d´aturar, i si em va veure, no ho va fer notar. S´hi va estar una llarga estona i en acabat, va tornar al cotxe i va marxar.

Algú tornant als seus orígens ? D´Escòcia recordo molts llocs, però aquest i el d´una platja llunyana, potser són els més vius. I el d´un lloc mític per a mi, que no vaig arribar a trepitjar : la illa de Skye. Algun estiu m´hi arribaré, més tard que d´hora segurament, per fer-hi una bona estada. Mentrestant, la gaita, que no sabem si acabarà sonant del tot fins d´aqui uns díes. Afortunat, el poble escocès, de poder dir la seva.

( el clàssic moor escocès, un dia d´Agost del 2001 )