"Todo esto ha tenido lugar en un soplo de tiempo" ( Patrick Deville )
És
curiós que el so del salt d´aigua més alt d´Europa no ensordeixi
l´ambient tant com el del riu a la vora del qual he passat la nit.
L´aigua m´acompanya en la pujada per l´Echelle de Serradets com el
so d´una dutxa matinera, potser més profunda i menys riallera,
mentre vaig equilibrant alçada amb el colós calcari guardant-me les
espatlles, molt lentament, al pas del primer sol acariciant el capçal
d´aquesta font d´incerteses sempre joves i eternes.
-Encara
són aquí – li escriuré després al pare – Ben iguals a les
antigues fotografies en blanc i negre, quan per aquí un estranger
no era més que una àguila perduda.
2 comentaris:
En algun lloc he de tenir fotos dels meus pares fa molts anys en aquests paisatges. No eren excursionistes, hi van fer una escapada. Ella duia un barret negre de pell (com la Lara) i li sortia el serrell clar, per sota. Era tardor i el paisatge, esplèndid. Alguna foto va quedar velada per la llum i semblava que l'arc de Sant Martí s'hagués interposat entre el paisatge i la càmera. Eren de color.
Sempre m'he dit que hi vull anar o que hi vull tornar, perquè tinc la sensació d'haver-ho viscut, de tant mirar-me les fotos.
Fa pocs anys un conegut meu hi va deixar la vida, escalant, i el record se'm va tenyir una mica, però veient aquests salts d'aigua sento de nou la crida.
Joiós el que pot fer vacances!
Si alguna cosa sé és que els paisatges se´ls fa cadascú a la seva manera quan els visita. La única coincidència amb la dels que els van visitar abans és que , pel que fa a ells - als paisatges, vull dir -, el temps transcorre d´una altre manera, i si es dóna el cas de que s´hi nota algun canvi, normalment és per culpa nostre.
Si mai hi has estat, doncs, et recomano que els visitis i així, seran ben teus. Jo he tingut la sort de tenir bons guies.
Les vacances hi són per fer-les, ni que siguin d´un sol dia.
( L´Omar Sharif es va morir fa un parell de dies, pobre...vagi per ell el post, també )
Publica un comentari a l'entrada