Un salt d'Àngel ( II )

 

-         Els peixos son esmunyedissos, i les meves mans – vaig afegir ensenyant-les-hi ben obertes per tot seguit tancar-les lentament – triguen força a cloure’s , en canvi tu deus ser molt més ràpid de reflexes, n’estic segur – Ell es quedà assegut damunt el ciment del muret que ens separava de l’oceà, encuriosit. Mentre somreia movia les mans tot obrint-les i tancant-les ràpidament. Llavors em va demanar d’aixecar la meva mà un altre cop per enfrontar les dues ;  amb prou feines cobria amb la seva el meu palmell.

 

-        Son petites encara- digué una mica decebut-

 

-       Hi ha peixos petits per aquí, segur que n’has vist molts amb aquestes ulleres tan xules – em vaig apressar a contestar-li – a més, per pescar millor una xarxa.

 

-         No- va respondre ràpidament- per pescar el millor és un fusell subaquàtic, però la mama no me’l vol comprar, diu que soc massa petit, però també tinc uns peus d’ànec, veus ? – aixecà un dels peus per ensenyar-me’l – vaig molt ràpid bussejant, si vull, saps ? –  

 

Vaig somriure mentre aixecava la vista. La dona s’havia aixecat i ens observava amb la mà fent de visera damunt els ulls. Vaig copsar la bellesa d’aquell cos de seguida, avaluant la possibilitat de fer-ne un esbós. Deformitat professional, suposo. No semblava neguitosa, simplement ens guaitava, quieta, immòbil com una estàtua. De sal, vaig pensar.

-         -Agafaràs fred- li vaig dir al nen. Llavors vaig assenyalar amb el braç a la dona. -És la teva mare ? – Ell aixecà la vista. La dona va moure la mà i ell li retornà la salutació.

-         -Sí, és la meva mare. – Llavors girà el rostre i em mirà al canell, on hi portava el rellotge.

-         -Un minut i mig i arribo fins al moll. Em cronometres ?-

-        - Clar que sí. Vinga. Preparats ? Llestos ? Ja ! –

 El nen es capbussà I el tub de respiració es va anar allunyant, tal com havia vingut – potser més ràpid i tot – cap al moll on la dona s’havia assegut tot esperant-lo, els peus dins l’aigua, recollint-se els cabells en una cua curta, mirant-me darrera les seves ulleres de sol. O així ho volia creure jo. Va trigar exactament  un minut i vint segons a arribar. De seguida es va girar i va cridar :

      -  Quant ?-

      -  Un minut i vint segons – vaig cridar. Ell va aixecar les braços victoriós.

      -  Nou record ! Nou record ! .Mama, mama us has vist ?- va afegir mentre es treia els peus d’ànec i els llençava damunt el moll per tot seguit pujar per l’escala al moll.

 

(***)

Ella li va assenyalar la tovallola.

-         -  Sí, ja ho he vist. Su, asciugati, fuori l’acqua è freda.-

-       - És el mateix que m’ha dit ell.- contestà el nen estirant-se damunt la tovallola calenta pel sol.

Va tenir un petit calfred, però de seguida s’hi va trobar bé. S’havia allargat força, el darrer any, va pensar ella. Ja en tenia deu. Els cabells, xops, li regalimaven d’aigua. La Lisa li eixugà amb rapidesa mentre ell remugava tot girant el cap i mirant-la.

-Qui és aquell home ?- li preguntà mentre li mirava de pentinar amb els dits el serrell.

-No ho sé. M’he fixa’t en les seves mans grosses, només, i li he dit que segur que podia pescar peixos amb elles. Té les mans molt grosses, saps ? Molt més grosses que les teves i les meves juntes.-

-Això li has preguntat, Paulino ? Chiedi alcune cosa...-va dir ella mirant-se les seves, que eren de dits llargs, més aviat ossudes, amb els artells marcant-se a cada moviment que feia.

-¿ Che cosa, mamma ?-

-Niente, mi diverte le tue domande-

-Sembla simpàtic, és anglès-

-Inglese ? Que t’ho ha dit ell, això ?-

-No,  però parlava d’una manera que era difícil d’entendre. Com els anglesos.-

Ella va riure.

- I els americans que parleu bé ?-

- Oi tant, millor que tu.. i que ell –

Ella s’estirà al seu costat, de costat. Tenia calor, de bona gana s’hauria remullat, però allí no hi havia cap dutxa. Mirava el seu rostre, les galtes pigallades, les pestanyes molles, els ulls clucs. Tenia la pell bruna com ella però les faccions les havia heretat del seu pare, així com alguns gestos que tenia, com ara quan es passava les ungles per damunt la cella en actitud abstreta ; de vegades també, serrava les dents inconscientment, com ara, estirat com estava i amb els ulls tancats. Se’l mirava amb nostàlgia, el seu fill, quan hi veia aquestes coses.

-       -  I no t’ha dit com se diu ?-

El nen va obrir els ulls i li va dir :

-       -  Li podem preguntar quan vingui . Ha deixat la motxilla aquí .- afegí tot         assenyalant una motxilla força atrotinada amb una tovallola que sortia per dalt. La Lisa va girar  el cap cap on indicava el seu fill. Ni s’hi havia fixat , en aquell detall, ni en l’home ni en quan la podia haver deixat allà. Tenia el costum de no mirar massa la gent amb la que es creuava, la que tenia a prop. De lluny era diferent. Com ara. S’havia redreçat i l’observava, allà al fons, d’esquenes, observant l’oceà.

 

(***)

 

El nen s’estirà a la tovallola. Ella semblava preguntar-li alguna cosa. Parlaven. Des de la distància que me’n separava jo no els podia escoltar. Els gestos d’ella, en la distància, desprenien un aire de protecció. Li tocà el cap, s’estirà al seu costat. Parlaven d’ell ?. El nen s’estava ben quiet, com esperant escalfar-se el suficient després de sortir de l’aigua. És un joc divertit de veure converses d’altri, sense saber res del que diuen, dona joc als possibles. Ella estava en una posició semi ajaguda, de costat, com si fos al llit. Així, mig nua, el joc podia desviar-se cap altres mons, més suggeridors. Vaig fixar aquella imatge al cervell, la d’ella i el nen, per mirar de recordar-la. Era natural, gens forçada, fruit de la confiança. Era real i viva. En podria treure alguna cosa. Llavors el nen va assenyalar la meva motxilla. En aquell moment vaig girar-me, intuint que potser mirarien en la meva direcció. No volia que m’enxampessin mirant-los ; de fet, no volia semblar cap intrús, ningú que pretengués res, menys encara algú amb ganes de trencar la seva solitud i, sobretot, la meva. Allí hi havia anat a no haver de ser res, especialment per a ningú. Em vaig quedar , doncs, mirant l’oceà, la vista morta en l’horitzó, pensant en com era d’enganyosa aquella línia que separa el cel de l’aigua. No m’han agradat mai, les línies rectes.

En aquella hora del matí encara no hi havia massa gent, tot i que de mica en mica s’anava omplint. Em vaig capbussar per retornar al moll, amb braçades lentes. L’aigua estava freda però el sol anava fent la seva feina, a mesura que s’alçava. Em vaig anar apropant. Al moll hi acabaven d’arribar una colla de gent jove, anglesos com jo, que ràpidament van saltar a l’aigua, enmig de rialles i crits.

-Després saltarem del trampolí – va dir un.

-Ui, no, quina por !-va respondre una noia. -És molt alt.-

Jo vaig passar entre ells fins arribar a l’escala. Hi vaig pujar. La mare i el nen ja no hi eren. Vaig mirar pel voltant, però no els vaig saber veure. Llavors, un pèl decebut, vaig treure la tovallola de la motxilla i alguna cosa va caure a la mena de moqueta que cobria la fusta. Era una closca de petxina,  bonica, amb tons marrons barrejats de blanc,  dibuixant damunt d’ella el relleu de tot de línies rectes, partint d’un únic centre, d’allí on hi havia hagut vida alguna vegada.