Enderroc

La pala del buldòzer pica lleugerament una de les parets del petit garatge que encara resta mig dempeus, amb un toc de gràcia que fa desplomar-la amb la facilitat del cop de mà donat sobre el castell de cartes, construït minuciosament. La lleugeresa del moviment contrasta amb la posterior caiguda, pesada i contundent, plena de pols que l´aigua de la mànega, de broc escanyolit, amb prou feines apaivaga. Els dits negres d´en Diamba en pressionen la sortida simulant un dossificador, tal i com es feia antigament, doncs la mànega l´han aprofitat del propi jardí, hores d´ara inexistent : tres soques de pi, regalimant reïna i olor de fusta tallada, deixen a la vista l´epitafi de les seves vides, completes i perfectament delimitades.

En Diamba, poc abans, ha hagut d´ajustar amb la força dels seus braços bruns un parell de cargols que feien ballar la base de la pala. El Siscu li indica cap a quin cantó ho té que fer, és a dir, cap allí on marquen les agulles d´un rellotge d´un costat, i a l´inrevés de l´altre costat oposat. Fa servir una gran clau anglesa, impertorbable al pas dels anys ; en Siscu ja la traginava quan van excavar els fonaments d´aquesta mateixa casa, feia cinquanta-nou anys, amb el seu pare. Sobre la xemeneia de casa hi té penjada una fotografia davant la torre acabada de fer. Tot just era la primera que feien al carrer, al tros davant de la vinya del Gepes  . Hi surt el Manolo, al costat del Canals de Can Garrofer, el Costas, el Traginer i el Pecas, davant del pare. Ell també hi és, xulet com era en aquella època.El seu pare tenia el costum de fotografiar-se amb tota la cuadrilla en les cases que havia fet, el dia just d´haver-les acabat. En Siscu no l´havia mantingut, perquè la feina va acabant sent com no ho era  abans. D´aquest abans el seu fill també se n´havia deslliurat, gràcies als estudis, fet que enorgullia els pares, cofois de tenir un fill metge.

Mentre en Diamba segueix les seves instruccions, els seus ulls es giren a la pila de runes que mica en mica s´han anat emportant, fins quedar ja només un petit túmul on encara hi sobreviu un capitell tombat del revés i unes quantes teules senceres.Ensorrar envans és una feina molt més fàcil de fer que no pas aixecar-los. No calen planells, ni arquitectes, ni plomada, ni cal discutir de res. Ni gaire temps, tampoc, tot i que avui en dia, les cases les pugen ben ràpid. Fa uns quants dies van  anar amb la dona a l´hospital de Sant Pau de Barcelona. Després de dinar amb el fill, aquest els va recomanar de visitar els antics edificis, tot deixant-los el seu passi. Mai hi havien estat, allí. Aquella obra, recentment restaurada li va semblar una meravella. La façana de totxana vermella, els mosaics, la torre del rellotge, els àngels esculpits, l´escalinata...la impressió fou de trobar-se davant una mena d´ amfiteatre sublim, paleta com és i coneixedor de la dificultat de portar una obra d´aquella envergadura. No la tiraran pas a terra, una obra així, recorda que va pensar. Aquell mateix matí, precisament, l´havia trucat l´Agustí per tirar endavant amb la demolició de l´antiga torre dels Dalmau. El nou propietari ja havia pagat per fer-ne tres cases adossades. Ni l´Agustí ni el nou propietari en sabien res, de qui va fer aquella casa. De l´Hospital segurament que tampoc, només quedava el nom de l´arquitecte, en Domènech i Muntaner ; i el del mecenes també, de nom Pau. Ara bé, dels paletes, ben poca cosa , segurament. Ni falta que feia, en tot cas. L´obra es mantindria, no pas com la seva i la del seu pare abans que ell.

El sol apareix, rera un núvol, travessant l´espai ara sense entrebancs per descobrir-ne la seva amplitud notòria germana d´una buidor d´enderroc, que al Siscu se li fa estranya. En Diamba cantusseja alguna cosa, al notar l´escalfor a l´esquena. Sempre té fred, sembla mentida que al pic de l´estiu encara vagi amb màniga llarga; però és una bona ajuda, té traça, no es queixa per res i aprèn les coses ràpid, no pas com algun manobre que es pensa qui sap què, ara que ja no queden manobres com cal.

- Potser és que em faig gran – remuga deixant la vista estesa damunt la magnífica vista de ponent.-

-Ja està, Siscu – li diu el jove aprenent, bufant.

Ell gira el cap i assenteix, solcant, si això fos possible, de més gruixudes arrugues el seu rostre de bronze. Si somriu és per cortesia, perquè en Diamba sempre ho fa. Llença el mig cigarret sobre el terra emblanquinat de guix caigut, i, àgil encara, puja dins la cabina de l´oruga, per acabar de rematar la feina.