Ous estrellats

 

-Res. Ras i curt, res.-

Ha aixecat el cap lleugerament per dir-ho, amb un enarcament de celles força característic en ella, que ja li coneix; un moviment mínim bessó al fil de veu amb el qual ha pronunciat tan curta sentència. Segueix estirada al sofà, amb la manta cobrint-la, tot i que no fa massa fred encara.  El que no ha fet és obrir els ulls. El seu rostre resta pàl·lid, nivi, poc apropiat – pensa ella tot observant la seva amiga – per unes faccions summament definides amb tota la força d’un caràcter que ara resta com si fos una màscara sota la qual, la Teresa sembla defallir.  La llum de la làmpada voreja aquest rostre, sumit en penombra, oblidant-se una mica de la resta del seu cos, apagat en la fosca excepte per un pic que il·lumina encara un tros de  manta a l’alçada de la panxa, delatant un estat de gestació avançat. La Roxana  es mira aquella panxa amb una mescla d’ànsia i esperança, sospira i retorna la mirada a la pantalla del seu portàtil, mirant de concentrar-se en l’article que té que entregar demà. Al seu costat, els últims exemplars del Wall Street Journal i el Financial Times. Encara prefereix llegir-los en paper i marcar amb retoladors fosforescents allò que l’interessa, com ho ha fet sempre.  Li agrada tenir molts papers i notes a sobre la taula, desendreçats, com si l’escampada fos l’explicació lògica a un estat de la feina en què aquesta rutlla com cal, profitosament.  Cada setmana publica un extens article en un  suplement econòmic d’un diari amb tirada nacional. En el d’aquesta  vol fer entendre als seus lectors el perquè de la pujada de preus alimentaris bàsics com l’oli, la llet, les verdures, la fruita, els ous...és per això que subratlla totes les xifres dels darrers mesos, els increments, els tants per cent mensuals, anuals, interanuals ; també disposa de totes les notes extretes de vàries entrevistes a productors, distribuïdors i algun polític dels que mai surten a la tele, notes on hi ha subratllades les paraules energia, guerra, fertilitzants, potassi, nitrogen, gas, hidrocarburs, alimentació. Descabdella la informació tot teclejant aquestes paraules donant sentit a tota la misèria del mon, que pensa mentre va observant de reüll la languidesa de l’amiga estirada. La misèria de mirar d’enganyar la gent amb estratègies noves de mercat, pròpies d’usurers, com per exemple les caixes de deu ous en comptes de la dotzena de tota la vida, dins un cartró igual però amb un preu lleugerament inferior. Si ja hem arribat a aquests extrems amb els ous...deixa els punts suspensius damunt la pantalla per tornar a aixecar la vista.

-No t’hi hauries d’encaparrar més, Teresa- li diu mirant d’ajudar-la amb algun argument prou convincent.-  Fet i fet – afegeix amb to animós sense deixar de moure notes i papers dins el desori de la taula- ara mateix estic escrivint sobre els ous. A vegades cal centrar-se en una cosa en concret i a partir d’aquí, crear llaços amb tot allò que intentes de dir. No em pots dir només res. Els artistes en sabeu  massa, de no fer res.-

Fa tres mesos que no pinta, la Teresa, incapaç d’agafar un llapis ni per fer la llista de la compra. Fa tres mesos en què pràcticament els canvis només s’han esdevingut dins seu, al seu ventre, inalterable al seu estat d’ànim, com si aquell ésser viu dins seu fes tota la feina per ella o bé li xuclés l’energia per transformar-la en una tristesa inesgotable.   

Ella mig somriu, davant la resposta. Ous ?- aconsegueix dir.

-Ous? -repeteix maquinalment.- Sospira i mig s’aixeca, aconseguint asseure’s. La manta li davalla fins a la falda. Es passa les mans per la cara cansada dels desvagats. La mà dreta llavors davalla fins a sota la panxa, en un acte reflex, protector i també temorós, quan nota el pes del que porta a dins. Ja no se’n recordava. El Tony està a Toronto, pensa. El Tony encara és a Toronto. I la nena potser arriba i ell no hi serà a temps per a veure-la néixer. Llavors avalua la situació tot vorejant la panxa amb moviments suaus i rotatoris de les mans. Un parell de mesos més...és molt de temps, segur que podrà arribar.

-Ous ?- repeteix mirant d’esbandir aquest darrer pensament. Té gana. Pensa en la nena, ara que se n’adona. Tenen gana.

-Ous estrellats- afegeix aclarint-se la veu mentre s’aixeca amb certa dificultat i fa cap a la cuina, lentament. La Roxana se la mira, tot traient-se les ulleres. Bé, almenys ha aconseguit que faci alguna cosa. Veu com obre la nevera per treure'n dos ous, que diposita en un plat damunt l’extensa illa de fusta centrada al mig d’aquella,  amb forma de U i separada de la sala d’estar-menjador per dues graonades obertes a tota la seva amplada, creant-se d’aquesta manera dos ambients ben diferents, que semblen adequar-se a la perfecció als canvis d’humor sobtats de la Teresa, la qual es dirigeix cap a la porta del rebost, n’obre el llum i alhora el de la cuina mentre desapareix momentàniament rere aquella. L’estança queda perfectament il·luminada, com si fos un petit teatre buit esperant l’aparició dels personatges.

Surt amb dues patates a les mans, que diposita al costat dels ous. Estira un ganivet de la fusta i es mira el forat buit on fa un instant hi reposava la fulla, tot acompanyant la vista a la resta de mànecs  que hi sobresurten. Pensarosa es mira el ganivet mentre agafa una patata i la comença a pelar.

-¿ Et quedaràs a sopar, Roxi ?.- pregunta més animosament tot resseguint la forma del blanc de la patata amb el polze de la mà esquerra mentre  amb la dreta la va pelant.

La Roxanna ja quasi ha acabat l’article. S’aixeca i es deixondeix, alçant els braços i estirant l’esquena, enfilant-se els pits amunt per sota el jersei balder. Mig badalla aparentant normalitat i va cap on és ella.

Passa pel seu darrera prement-li suaument el braç i obre la nevera, d’on treu mitja ampolla de vi blanc. Li ensenya i somriu.

-Sinó em quedo ningú se l’acabarà. ¿ Una copeta ?-

La Teresa fa un gest amb el cap acceptant mentre comença a pelar la segona patata.

-Ah ! -afegeix sense apartar la mirada de la feina- mira si queda pernil per guarnir els ous. N’hi hauria d’haver encara. –

Ella abans omple dos copes i fa un glopet de la seva per anar cap a la nevera altre cop. Hi ha un paquet a la safata dels embotits, mig buit. El treu.

-I la fusta, si us plau...-

Gira cap a l’altre costat de l’illa i li apropa. La Teresa agafa el ganivet llarg, ara sense pensar en res que no sigui tallar les patates per fregir-les. El rostre se li relaxa, la Roxanna ho veu i ella mateixa es tranquil·litza, tot observant els moviments destres de les mans. Quan acaba beu una mica de vi i tot seguit, s’ajup i obre un calaix de sota i en treu dues paelles, la dels ous ferrats i una de més grossa, que instal·la damunt un dels focs de la placa de cocció, encastada a la fusta massissa que cobreix la peça central de la cuina, coronada per una campana extractora que engega quan l’oli comença a crepitar. Hi posa les patates tallades a tires, amples i gruixudes com li agraden al Tony ; la Roxanna s’ha quedat en silenci davant l’àmplia finestrada per on el dia es va morint sota un cel tenyint de rosa la banda baixa d’uns núvols passatgers, damunt la fina línia rogenca de l’horitzó del mar, tranquil·líssim ; una posta que sinó fos perquè ja l’ha vist centenars de vegades, la faria encara dubtar de l’existència en algun lloc remot del Déu dels seus pares. Tanta immensitat creadora, desaprofitada per uns éssers que un dia son vius i l’endemà no. No ho pot entendre. Beu de la copa i el vi blanc, fresc encara, baixa gola avall, vitalitzant-la.

La Teresa remena les patates tot sacsejant el mànec de la paella. Observa com es van enrossint ; posa oli a la petita i engega el foc ; es fixa en el plat on ha posat els ous, un plat antic, un Duralex del color de l’or vell, relíquia de la seva infantesa, l’únic supervivent d’una vaixella feta a miques amb els anys. Inevitablement algun dia es trencarà, li passarà com els altres , un cop de braç involuntari, una relliscada, una cremor no controlada...tot i això ha aguantat forces caigudes, mils de rentats, cabassos d’aliments i alguna llepada de satisfacció i tot ; li passa els dits per sobre i pensa en la iaia, en la mare, en ella mateixa i en la nena. Pensa en el Tony, sense voluntat. Trenca un ou i el tira a la paella ; aixeca la vista cap a la posta i la figura de l’amiga, qui es gira al sentir l’alegria de l’ou ferrat fent-se. Li mira els ulls tristos, potser per a ella. Abaixa la vista mentre esquitxa d’oli amb el girapeix el rovell de l’ou, que s’emblanquina.

-Baixa’m dos plats de l’armari de dalt, si us plau – li diu – .

La Roxana deixa la copa i obre un dels armaris alts.

-...No, l’altre, el de la dreta.-li rectifica al veure el seu error- Ara sí.- afegeix mentre apaga el foc de les patates.

Tot seguit col·loca paper de cuina a ambdós  hi diposita les patates. Un cop aquells han xuclat bé l’oli, els retira amb  cura i els llença a les escombraries. Les sala una mica per després afegir-hi a sobre l’ou ferrat, força fet. Encabat posa l’altre ou a fregir.

-Quina bona pinta...se m’està fent la boca aigua, és ben bé allò del Paulov- La Roxana va afegint-hi el pernil a les vores, tot aspirant l’olor del menjar acabat de fer. La vida també s’encén així, amb la salivera pel què ha de venir, ni que sigui per un senzill sopar de dissabte al vespre.

La Teresa acaba de fer l’altre ou i apaga el foc, molt més animada. Com si no hagués passat res els darrers tres mesos. Li dura uns segons, abans de dir el que hauria dit abans :

-Ous estrellats, el plat favorit del To...-no acaba la frase. Ous estrellats. La mirada se li perd damunt el plat. L’accident que no va veure, que no va viure, del qual no es pot imaginar  res. L’accident a Toronto. Sanglota. L’amiga sospira alleugerida i l’abraça. Ploren juntes, mentre l’olor del plat es refreda i el dia s’apaga. Llavors s’asseuen i la Roxanna omple altre cop les dues copes. Totes dues tenen gana. El plat està boníssim.