Al vespre, tot passant com cada dia tornant de la
feina vora el darrer parc de la ciutat, s’hi veu un parell de dies a la setmana
un grup de joves practicant boxa. Amb tot això del confinament han instal·lat
allí una mena de gimnàs adaptat per les circumstàncies : amb les gomes del ring
n’han improvisat un lligant-les a tres troncs d’arbre i un altre l’han abillat amb coixins d’aquells
que serveixen per protegir les bases de les cistelles de bàsquet i el fan servir
de sac. Així, un es dedica a colpejar-lo mentre dos aspirants, amb casc
reglamentari i protecció bucal, es busquen amb els guants sota les llums
esmorteïdes dels fanals. Finalment, el que sembla l’entrenador, va alliçonant
el darrer dels pupils, el qual balla sol amb les seves Everlast d’sparring tot
movent les mans embenades al ritme del cos.
La gent alenteix el pas i es fixa en aquests esportistes
tant poc donats a exhibir-se fora d’un gimnàs, poc publicitats, força
inexistents en els àmbits de premsa o televisió...encara hi ha clubs de boxa ? Aquesta
pregunta me la faig tot seguit de veure’ls com qui veu una pel·lícula antiga o
recorda de quan encara feien toros, d’aquest enfrontament amb sang pel mig,
primigeni, de dos homes pegant-se en base a unes regles, exhibint les seves
habilitats en la rapidesa de moviments per esquivar i colpejar...quan veig
alguna cosa relacionada amb la boxa sempre em ve al cap aquell boxejador de
Gràcia que era parent de la segona dona del meu besavi Siscu, de cognom Gironès,
nom que sorgia indefectiblement en alguna de les converses de les d’abans.
Al Josep Gironès li deien el canari perquè es
veu que xiulava força bé. Durant uns anys ho va guanyar tot i va ser un ídol de
l’esport català, segons explica el documental que més tard veig a casa, al
vespre, titulat 138 segons, que es veu que és el que dura un assalt en boxa. Un
documental on es dibuixa la vida d’un home trist i solitari en l’exili. Un home
truncat per una guerra, exiliat i volgudament allunyat d’aquell mon que potser
va estimar tant. Sense tenir la seva sang a sobre – la meva àvia era filla del
primer matrimoni del besavi Siscu – miro amb tristesa la similitud de tantes
vides arrencades i deixades de banda, oblidades, mai recobrades, misterioses i
tanmateix, tant humanes. Més, possiblement , que les d’ara; que la meva, per
posar un exemple.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada