La
noia es mira el pot petit, de plàstic ataronjat, que té a les mans. Al seu reflex
damunt del mirall, els ulls eviten aixecar la mirada. Amb les que
queden, pensa, segurament n´hi hauria prou. Mentrestant, al pis de
dalt l´home gran fa recompte de totes aquelles que s´ha de prendre
per no haver de patir les mancances d´un cos vell i cansat. Pensa
sense por en si val la pena, al capdavall.
Finalment
un d´ells se les pren i al vespre, al baixar les escombraries,
l´home gran li agraeix la deferència de cedir-li el pas al cancell
de l´entrada. Les bosses queden juntes damunt la vorera amb el
ressò del bona nit llunyà, sorgit en la foscor de les escales.
4 comentaris:
Llavors final feliç?
Bé, diguem un final obert.
Salut, Pons.
De moment, tots dos viuen...
Si que viuen, Novesflors. A vegades és això també, viure.
Publica un comentari a l'entrada