Negligé

Al febrer, els matins ja no són foscs. La claror i els matisos de les primeres llums, dibuixen el seu particular espectacle diari fonent el cel de blaus, blancs, liles i roses, potser de taronges segons com cauen damunt la vista, rera tots els murs de la ciutat. Al meu carril – el dels lents – la gent engega curt als semàfors. Pel retrovisor veus alguns ulls girats a llevant davant el calidoscopi que encén el dia.Abans d´ahir, particularment, els núvols ventats sobre-manera tenien perfilats els seus contorns sense cap estirabot de línia mal ocupada, i un to propi dels cels ovidians, dels de dits de rosa. No es pot defugir una immensitat d´aquesta mena inclús en un dimarts qualsevol, fora dels circuits on la parada esdevé obligatòria. Cel i terra mai han estat tan separats un de l´altre, i uns quants interrogants travessen la ment mentre em miro amb ulls avars el més momentani dels impossibles.

En canvi, pel carril del costat, passen els fitis magnànims dins els seus estris voladors, aliens al passeig de més amunt, on el rosa arriba a escolar-se fins a ponent de la volta celeste, aquí i allà amb les transparències subtils de negligés adormits encara, de restes de somnis tebis, d´ulls i cabells desendreçats, de pell fresca. Fins allí on pot arribar el dia que comença, terrenal d´esquelets d´arbres, aiguabarreig i distòpia de carrers, asfalt i feina, pendents de batre.