Baixa
per davant meu. S´agafa a la barana – els vint-i-dos graons són
costeruts – i a cada pas el cos es mou de dreta a esquerra com un
vaixell dins una mar brava. Gorra de llana i bufanda, abric gruixut,
tot i que el dia és suau, ben bé primaveral. S´atura al penúltim
escaló, i observa els brots de la figuera. Després continua i el
primer pas en terra ferma és com el de l´alpinista fent cim.
Mirant-lo, em faig la il.lusió d´estar veient la meva figura amb
quaranta anys més del que tinc ara. S´atura davant la porta
metàl.lica que delimita el terreny, ara propietat de l´ajuntament.
Es mira el petit candau que n´impedeix l´accés, i s´estranya del
fet. El tiba, com si esperés despertar-se de cop d´algun somni
incòmode. Mentre és allí palplantat passo pel seu costat, es gira i
em veu.
-Déu
vos guard – em diu amb veu esquerdada. La salutació em deixa parat
i em fa somriure. L´home és de la generació dels del Déu vos
guard. No en queden gaires, d´aquests. L´oïda es fa amable i el
diumenge, diferent. El saludo amb un bon dia que sembla situar-lo a
lloc. Es mira altre cop la parcel.la mentre li passo pel costat. Em giro. Resignat al fet del tancament , fa en direcció contrària a
la meva, garrell el pas com un vell cowboy de pel.lícula en blanc i
negre.
Jo, cap al tros, d´on encara tinc la clau. L´ametller
rosat – sota el qual les abelles brunzen frenètiques sobre la
catifa virginal – se´ns queda mirant, marcant les distàncies entre tots dos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada