Van acabar acumulant quatre fotocopiadores a l´oficina
: la vella, la qual encara estava operativa ; la nova, que va resultar que
tenia una tara , descoberta pel tècnic assignat per la casa al fer-ne la
instal·lació i posada en marxa ; la seva substituta, no substituïda perquè l´agent
de canvi tenia ordre d´emportar-se la vella – i no la nova -, fet del tot
impossible, doncs la instal·lació l´havia de fer un altre tècnic – diferent del
primer, el de la nova – sense data definida encara i, lògicament, mentrestant
no podien emportar-se la vella. A més, hi havia la fotocopiadora del pis de
dalt, ja canviada, embalada i a punt per ser retirada. D´aquesta darrera, cap
dels homes que s´havien presentat a l´empresa en sabia res.
El Sr. Mestres, resignat, les mirava totes reposant al
vestíbul. Pensava en la primera fotocopiadora que havia comprat, feia quaranta
anys : l´havia portat ell mateix de la botiga i l´havia endollat al lladre per
compartir entrada amb el calefactor que es va emportar amb un descompte
especial al fer la compra. D´allí també sortia el darrer cable endollat de
l´oficina : el de la calculadora amb rodet impressor, eina indispensable del
Juan Luis, primer comptable de l´empresa, jubilat feia anys, que treballava per
les tardes al despatx del Sr. Mestres perquè el pis de dalt encara no existia.
Al Sr. Mestres li va venir a la memòria el soroll – recordat amb rutina empallegosa
i pesada - d´aquell rodet girant totes
les tardes, fent mirar de quadrar els comptes. En aquells temps analògics el Juan Luis, sempre atent a totes les despeses que anaven sorgint al dia a dia , no va entendre massa
la necessitat d´una fotocopiadora, tenint com tenien el paper amb triple còpia
per fer albarans i factures, per no parlar del paper de carbó, del qual encara en guardaven una bona reserva. Que se´n farien,
dels fabricants de paper de carbó ?, li va dir amb cara de preocupació per acabar sentenciant que no sabia on anirien a parar, si començaven
a comprar màquines japoneses.
En acabat de deixar la darrera fotocopiadora l´operari li
va dir que li havia de signar l´entrega : no calien papers ni bolígraf, només era questió de deixar anar un gargot amb el dit damunt la pantalla d´un mòbil i dir-li el seu nom i DNI. El Sr.
Mestres, mentre es tancava la porta, es va mirar la punta del dit índex i es va recordar
de l´escena famosa pintada al sostre de la Capella Sixtina. Després, baixant dels núvols, va
donar la raó al vell comptable, deixant anar la vella sentència, mentre girava
la vista de la bateria de fotocopiadores -segurament oblidades de la mà de Déu - ocupant bona part del vestíbul de l´empresa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada