Bloc- quejat

Escolto Pink Floyd, mentre el Vassili em va explicant la seva història. El vell plat fa girar el vinil que es fa escoltar bé als altaveus nous de trinca,i el grup es desfonda des de l´original del 1975. El “Shine on you crazy diamond” s´acaba i el so de l´agulla repicant de fons em treu de les trinxeres russes per canviar de cara.

.

Al cap d´una estona, el so de l´ascensor dins la gravació em dóna un petit ensurt, com qüasi bé sempre que el sento. I acte seguit, la vella ràdio canviant d´emisores : gent parlant-(canvi)-música clàssica-(canvi) i la melodia encapsulada, la guitarra acústica del “Wish you were here”. Així comença.

Així també comença la història d´aquest bloc. A l´inici, escric per endreçar idees i pensaments, sensacions, vivències, però sempre de cara a mi, sense pensar que algú potser s´ho pot llegir. De fet, l´amplitud de la xarxa és tal, que és pràcticament impossible que algú arribi al meu port si no dóno senyals de vida. Però així i tot arriba el dia en què, com al tema dels P.F., busco una melodia, tot fent girar la rodeta màgica dels buscadors, cercant aquella melodia que em faci parar una estona a escoltar, aquella que m´agradi, i d´aquesta manera em trobo amb altres vivències, altres pensaments, altres emocions, altres poesíes ... I al principi, la melodia sona encapsulada, com llunyana dels paràmetres per on discorre el meu propi món.

Però no. En David Gilmour comunica amb una tonada acústica de primer ordre, i el so d´estudi apareix, clar i nítid, bellíssim. I em quedo embadalit, el llibre tancat entre els dits. I la cançó va desgranant-se.

A mesura que llegeixes d´altres blocs, el so de les seves veus es fa cada cop més familiar, més nítid, i apareix la comunicació. Una foto d´una lluna, un haiku, una cançó, una cita literària...es correspon amb un somriure ( :) ) que desconeixia fins aleshores.

La tornada del tema és una tornada a la temàtica de la pèrdua, focalitzada en la figura del tristament desaparegut Syd Barret. És trista, però escoltar-la és fondre´s en l´ànima del grup . I diu:

“How i wish, how I wish you were here.
We´re just two lost souls swimming in a fish bowl, year after year,
Running over the same old ground.What have we found? The same old fears.
Wish you were here.”

“Com voldria, com voldria que fossis aquí,
Només som dos ànimes perdudes nadant dins una peixera, any rera any,
Corrent sobre el mateix vell terra.I què hem trobat? Les antigues pors.
Voldria que fossis aquí.”

Em quedo assegut al sofà, escoltant el vent del final de la cançó, amb els russos tancats al meu costat. I penso que així s´acaben les coses, amb el vent xiulant.

Cada post, una melodia. Fins al proper.