Desdoblament

Son asseguts en un dels bancs del mirador situat sota una extensa parra, un bonic belvedere d’ un petit poble emblanquinat de la costa, vora una mar plàcida submergida en blavenca i aclaparadora solitud, plena d’ esteles que el sol d’ Agost fa  pampalluguejar dins els ulls de qui el mira, encegant-lo. L’ aire, en aquesta part més alta del poble, bufa lleugerament, refrescant-los tant o més que l’ ombra apaivagadora de la parra, de la qual sorgeixen els pàmpols on  el raïm sembla madurar sense presses.

La vista és excel·lent, de postal d’ enyorades vacances. No hi ha ningú més. En Jules ha deixat la càmera sobre el trípode, després de fer algunes fotografies amb l’ objectiu d’ ull de peix, que les fa com si el món fos més rodó encara del que és normalment. El darrer dispar ha estat amb la Marga al centre de la fotografia i l’ efecte aconseguit per la lent ha estat el mateix, però més arrodonit encara pel seu somriure feliç. Seuen, els ulls tancats deixant-se emportar pel corrent del moment, sinuós i perfecte. Ella té el braç estès damunt la seva esquena, resseguint-ne el seu relleu damunt la samarreta de cotó  amb mà manyaga i lenta, d’ una lentitud com si temés que en Jules es pogués volatilitzar en qualsevol moment, per acte seguit, despertar-se d’ un somni que creia no tenir fi.

Finalment, ell s’ aixeca i li proposa de fer-se una foto de tots dos junts. Agafa el trípode amb la càmera i s’ allunya uns metres ; al girar-se, el reflex del sol damunt del mar l’ encega momentàniament, fet que li fa col·locar-se les ulleres de sol de manera instintiva. Després, esclarida la vista de puntets grocs,  se les torna a posar al cap per tot seguit abaixar-lo damunt el visor   per mesurar bé la distància al banc i enfocar bé la fotografia. És llavors que es veu a si mateix amb la Marga exactament com  estaven fa un minut.

Aquest fet l ‘astora tant que el deixa parat observant l’ escena amb incredulitat. Tanca els ulls, tot deixant càmera i trípode al terra. Quan els torna a obrir, ella ha tret el mòbil de la seva bossa i s’ està fent una selfie de tots dos engaltats amorosament. No pot ser, però és : és ell mateix i la Marga, ara besant-se aprofitant la buidor del lloc. Al moment, sent el soroll d’ alguna cosa rebotant al terra al seu darrera. Es gira i una pilota vermella de goma el sobrepassa mentre un nen corre darrera ella ; darrera d’ ell, una nena; i al seu darrera, els que deuen ser els seus pares, tot rialles i felicitat que al Jules li semblen ara irreals, d’ una irrealitat esbalaïdora quan al girar-se altre cop, descobreix el banc buit sota les parres, amb ningú assegut gronxant-se en la tranquil·litat de la tarda.

Mirant d’asserenar-se, se situa. Es torna fregar els ulls, com sol passar en aquesta mena de situacions. Res, el banc segueix buit. Això no té ni cap ni peus, pensa amb temor creixent, ella ha de ser en algun lloc...amb ell. Quan li ve aquest pensament sent una fiblada de gelosia absurda. No pot ser, murmura, no té sentit.

-Excuse me sir, are you o.k.? Lost something ? Need help ? –

La parella s’ ha apropat, adonant-se del seu trasbals. Ell aixeca el cap, sense entendre massa les preguntes.

-Eh ?- que fa girant el cap com si no fos a ell a qui es dirigissin . Llavors, veient que no és així, se’ls queda mirant un moment i després a la seva bossa amb el material fotogràfic per finalment, recuperar amb la mà el trípode i la càmera bruscament, per tot seguit pitjar el botó de la pantalla per veure les darreres fotografies fetes. Un altre terrible pensament l’ha assaltat. Certament angoixat, mira la darrera fotografia feta i un sospir el fa tornar a la realitat : ella segueix allí, dins el seu ull de peix.

- Oh, nothing, really nothing...I think I found it...thanks,thanks...I must go now... – contesta amb veu entretallada mentre ho arreplega tot i arrenca a caminar amb presses cap a la sortida del mirador, no sense abans mirar al mar altre cop, sense sort. Les esteles semblen haver desaparegut en l’ imperceptible moviment del sol.

Baixa pels carrers costeruts i estrets, d’ empedrats que el fan entrebancar tot sovint, amb una idea fixe : abans de pujar al mirador han dinat en una placeta de l’interior del poble. Mentre baixa es va centrant, nerviós encara : el poble existeix, els carrers costeruts també, el dia d’ Agost, la càmera i el trípode...es para i es mira la roba, la mateixa samarreta del Baterbly amb la coneguda frase I would prefer not to do, pantalons curts, les mateixes sandàlies...es toca el rostre, sí , la barba també hi és, les ulleres al cap, les butxaques amb les claus del cotxe que han llogat pel matí, la cartera...es mira el carnet de conduir, les targes, els diners, el compte del restaurant...sí, dos dinars, les begudes, el cafè per a ell i el te per a ella... és ell, sens dubte, però sense ella.

Arriba a la part de sota del poble, suant. Gira el cap per recordar, torna a refer el camí fins que finalment descobreix la placeta amb el restaurant i la mateixa cambrera, servint les taules. S’ hi dirigeix ràpidament :

-Per favore, signorina...-

Ella el reconeix de seguida :

-Ah, signore Bartleby...Io preferirei non farlo – afegeix amb complicitat.-

Se’ n recorda ! Durant el dinar han estat fent broma amb la frase estampada a la seva samarreta, ella és estudiant de literatura anglesa i coneix Melville i la novel·la. Amb la Marga s’ han fet quasi bé amigues.

¿I no l’ ha vist pas, a ella ?, que li pregunta. L’ ha perdut de vista a dalt el mirador i no la troba...Ja és estrany, li diu ella tot mirant-se l’equip fotogràfic que carreteja en Jules – es 

mira el rellotge i afegeix en un anglès modèlic :

– Després de dinar han tornat i han fet un gelat i després han marxat cap allí... -diu tot assenyalant un carrer per on no havia passat, a l ‘altre costat de la plaça. –¿ Que ha anat a buscar l’ equip fotogràfic al cotxe, potser ?- afegeix assenyalant el trípode i la bossa. Llavors, ell es queda parat mirant-la com qui no entén res, però s’ acomiada amb un grazie mile i surt disparat cap al carrer assenyalat.

El carrer és buit, el sol l’ il·lumina tot partint-lo en dos. Al mig, hi ha una petita glorieta amb un petit sortidor que trena l’ aigua en dolça caiguda cap a la seva base, de fons maragda. En Jules, desesperat, s’ atura esbufegant. Tot aquell equip fotogràfic pesa com un mort, no se’ n sap avenir com pot traginar-lo amunt i avall tot el dia. S’ asseu i sospira. Mira l’ aigua, que cau cristal·lina i transparent. Atansa una mà a l’ aigua, que el sol il·lumina creant bassetes brillants. Es mulla la cara i els ulls mentre una brisa entra pel carrer, d’ un cap a l’ altre.

-Marga- murmura.

Obre els ulls, mentre sent un home cridant no gaire lluny d’ allí. Gira el cap una estona en la direcció per on semblen provenir els crits; després, sent la seva veu darrera d’ ell :

-Nen, que has fet que vens tant suat ? Si que...- Ella no té temps de dir res, perquè en Jules, pensant en impossibles, l’ abraça amb força tot murmurant el seu nom.

-Marga, Marga...si tu sabessis el que he passat...- Ella l’ abraça també, tot mirant de calmar-lo per demanar-li tot seguit una explicació, mentre fa una ullada a la càmera i el trípode i la bossa amb tot l’ equip fotogràfic.

-I això, qui s’ ho ha deixat aquí ? – Ell, llavors, aixeca el cap del seu ventre i es mira la càmera.

-Com, que qui s’ ha deixat això aquí ? . Tot aquest equip és meu...mira, la càmera, els nous objectius que em vaig comprar, l’ ull de peix, no recordes la foto que t’he fet al mirador ? Ha estat just abans de que...-

- Un moment Jules, para que m’ espantes. Què dius d’ un ull de peix ? Si allí dalt ens hem fet una selfie i encara gràcies, si tu odies tothom que va amb les càmeres fotografiant a tort i a dret-

Ell se la mira i no s’ ho creu. Però si li encanta la fotografia ! I aquella càmera és la nineta dels seus ulls...sinó mira, mira...i acte seguit agafa la càmera i cerca la darrera foto feta, la d’ ella al mirador, per demostrar-li que no té raó.

Però des de quan una dona no té raó ? En Jules troba a la darrera foto una dona, sí, però no és la Marga. I sí senyor, és al mirador, però es tracta d´una senyora   més aviat grassa asseguda tota cofoia al banc de les parres - i ara que s’ hi fixen bé amb el zoom, amb pèls a la barbeta- Ell, llavors, es queda palplantat allí, sense entendre res. La Marga li diu que li ha tocat massa el sol avui, i que potser aquell gelato di liquirizia no li ha acabat de baixar bé. Que val més que marxin. I la càmera ?- que pregunta ell. Però en aquell precís moment, els crits s’ apropen i un home, amb un mocador eixugant-se el front de suor, apareix a l’ altra punta del carrer cridant :

- Eh !  cosa fai con la mia macchina, cretino ?-

I fent cas al sentit comú de la Marga, en Jules li agafa la mà que li ofereix i marxen,  com qui diu, volant d’ aquell poble.

Ells dos, tot sols.