Vida d' un nàufrag ( II )

Dietari d' un llibre en blanc ( I )

La darrera cosa en què vaig pensar a escriure – quan se m ‘ acudia d’ escriure alguna cosa dins l’ ofec del dia a dia -, era sobre  la cadira de la cambra de bany . Vull dir abans del naufragi, es clar, i en aquest sentit penso que no tinc perquè no deixar de fer-ho, a pesar de trobar-me en aquesta nova situació, aquí, rebent la llum d’ un foc tendre en comptes de davant l’ ordinador sota la llum càlida d’ una làmpada. Fet i fet sempre he estat un amant de l’ ordre i aquesta fina línia que és el pensament cal mantenir-la ben endreçada, per evitar de que es trenqui. I parlar del que m’ ha passat avui seria més  avorrit que parlar de la cadira, si un ha llegit alguna cosa sobre nàufrags, condició aquesta on ja hi haurà temps per escriure alguna cosa, si tinc prou tinta  i llibre per fer-ho. 

Bé doncs, el cas és que de la cadira en qüestió ningú mai n’ havia fet massa cas, a casa ; de fet i que jo recordi, no havia estat  tema de conversa ni quan la vaig pintar ara fa uns anys, perquè ho vaig fer juntament amb la banyera, una relíquia de principis de segle XX que va acaparar la lògica atenció només d’ anomenar-la. Tots els mobles i estris diversos de casa – des de la taula de noguera massissa de tres metres i mig del menjador que l’ àvia Dolores tenia al mas d’ Arnes fins a la famosa forquilla per batre ous de la iaia Josefina  – tenien la seva pròpia història, per petita que fos. Casa meva era un compendi d’ objectes acumulats per diverses i variades coincidències i raons al llarg de més de cent anys d’ història per la meva extensa família ; aquella cadira, però, semblava tenir un origen incert, però d’ una antiguitat evident, tot i la seva simplicitat de llistons regruixats manualment, irregulars en alguns punts, bastint un cos d’ esquena estreta i davant més ampli unit per un seient de palla lligada de manera tradicional ; llistons arrodonits, sempre amb una corba senzilla, com la clàssica corba de porta catalana, allunyada de tots els relleus d’ altre tipus de cadira més ornamentada : aquella cadira tenia tan sols alguna sanefa en les potes que semblava evocar fines cintures femenines, discretament modelades. Si en coneixia tan bé els detalls és perquè estava situada just davant del wàter, lloc on habitualment deixava jo anar – en el bon sentit de la paraula - la meva vista i pensament mentre deixava fer la feina calmosa als meus intestins.

La cadira era imperfecte, d’ una imperfecció perfecte, si es pogués dir així : qui fos que l’ hagués fet, el fuster amb la seva habitud de fer cadires com aquella, havia aconseguit millorar-ne el  disseny amb el temps, cisellant una corba, una sanefa, un tornejat simple, lleugerament el·líptic, com el de les quatre barres que lligaven els dos travessers de l’ espinada de la cadira, els més bastos de tots, com tallats a cops de formol vell, directament i sense polir . Sovint havia pensat si aquells quatre llistons no fossin pas branques d’un arbre, amb algun evident significat, algun secret amagat dins la simplicitat d’ una cadira lleugera, fàcil de manegar, discreta, de comoditat austera, una cadira de les que es treien al carrer a les nits d’ estiu per prendre la fresca i fer-la petar amb els veïns. Ara, pintada d’ un color crema que li dona una dignitat que l’ antic verd esmicolat de rascades semblava ocultar, llueix amb els altres elements de fusta de la cambra, un petit moble de dos cossos i escambell central amb porta abatible que dona a un petit cofre ocult a la part superior, i un senzill moble corbat on llençar la roba bruta, perfectament útil després d’ anys d’ obrir i tancar-se no sé si milions de vegades, però si que moltes, les suficients per adonar-se de que tota aquella feina de fuster denotava la solidesa d’un ofici sovint humil però d’ una finesa que calia apreciar en un canto arrodonit, una frontissa ben posada o el saber donar a un moble tota la utilitat pràctica associada a una fusta tan utilitzada com la del pi, quan el pi era com el bacallà, fusta i menjar de pobre. I el temps, pel contrari i amb una simple mà de pintura,  em feia adonar de que aquella cadira havia estat de sort d’ acabar en aquella cambra de bany, donant-li un aire prou adequat dins la llar que l’ habitava,  potser amb la seva història també, que tractava de recuperar tot observant-ne les seves formes, d’ una elegància de Ventafocs, suficient almenys per explicar-me alguna cosa, des del record retornat en una illa deserta com aquesta on em trobo. 

Potser en podria mirar de fer-ne una, de cadira, si estic prou temps aquí. No hi tinc res a perdre si ho provo. Una bona cadira lleugera per poder gaudir de la fresca de la nit, escoltar la seva veu sempre plàcida i parlar a cau d’ orella, fluixet per no semblar boig, a alguna estrella perduda, que segur algú altre estarà mirant, ves a saber on.