Desdoblament.2

Des de la cruïlla arrencaven nombrosos camins, i jo n' havia negligit un, potser el que era correcte.

( Patrick Mondiano ) 

Son asseguts en un dels bancs del mirador situat sota una extensa parra, un bonic belvedere d’ un petit poble emblanquinat de la costa, vora una mar plàcida submergida en blavenca i aclaparadora solitud, plena d’ esteles que el sol d’ Agost fa  pampalluguejar dins els ulls de qui el mira, encegant-lo. L’ aire, en aquesta part més alta del poble, bufa lleugerament, refrescant-los tant o més que l’ ombra apaivagadora de la parra, de la qual sorgeixen els pàmpols on  el raïm sembla madurar sense presses.

La vista és excel·lent, de postal d’ enyorades vacances. No hi ha ningú més en aquesta petita talaia d’ estiu dorment. En Jules ha deixat la càmera sobre el trípode, després de fer algunes fotografies amb l’ objectiu d’ ull de peix, que les fa com si el món fos més rodó encara del que és normalment. El darrer dispar ha estat amb la Marga al centre de la fotografia i l’ efecte aconseguit per la lent ha estat el mateix, però més arrodonit encara pel seu somriure feliç. Seuen, els ulls tancats deixant-se emportar pel corrent del moment, sinuós i perfecte. Ella té el seu braç esquerre estès damunt la seva esquena, resseguint-ne el relleu damunt la samarreta de cotó  amb mà manyaga i lenta  fins aturar-se finalment damunt la fusta del banc on acaba reposant, deixant que el teixit dels dits encara flirtegin una darrera vegada amb el seu cos.

La Marga s’ ha adormit. El cap resta lleugerament inclinat damunt el respatller del banc cobert encara pel seu braç llarg i lànguid. Així estant, en Jules se la mira, desvetllat de la seva pròpia becaina, habitualment curta. La pell morena, els ulls  closos, la boca entreoberta respirant qui sap què ; els cabells estesos, el cos mig vinclat, la brusa desajustada en blancor de pit incipient...tot això observa meravellat de tanta bellesa reunida en un moment mentre ho prova d’  emmarcar apropant el focus de la càmera cap a la finestra oberta darrera l’ ombra de l’ emparrat per on al fons, el blau del mar oneja vora el cel.

Sabent-se posseïdor de la coneguda “màgia del moment”, a en Jules ja només li queda pitjar el botó. Aixeca el cap un darrer moment per comprovar l’ escena i la llum, tot observant la velocitat d’ obturació triada. Podria inclús fer la fotografia amb flaix, per remarcar els feixos de llum que el caprici de la pèrgola d’ on penja la parra distribueix al voltant i sobre la figura d’ ella. Pot fer-ne una seqüència, apropant l’ objectiu en successives fotos fins arribar al seu rostre per  mirar de descobrir tots els detalls d’ aquest cos d’ ànima volàtil que ha conegut fa només uns dies.

Dispara. Apropa el zoom. Dispara, altre cop. Apropa el zoom encara més. Abans de disparar per tercer cop, un fet el copsa breument, com hi hagués algú més al costat de la Marga, però el dit petja i el click simulat de la càmera se sent com si fos una llosa. Seguint la inconsciència del seu pla, torna a apropar el zoom, ara ja sobre el rostre d’ ella, de placidesa absoluta. La visió fa que s’ oblidi de tot el demés.

T’ estimo, murmura en veu molt baixa.

Dispara per darrer cop. Llavors, quan aixeca la vista del visor, ella ja ha desaparegut. En Jules es queda dret, immòbil. Ha tornat a passar. No s’ ho vol creure però és evident que ha tornat a succeir.  Evidentment, pensa al cap d’ un moment. Evidentment potser ho podria haver evitat, aquest cop.  Mira les fotografies fetes i s’ atura just al moment del desdoblament : és la fotografia on apareix ell amb ella, abans de que el rostre d’ ella tanqui la seqüència. En aquesta, pensa, el seu doble ja és amb la Marga, per sempre més. És el que li agrada pensar, tot i no saber-ho. Sempre hi ha hagut un senyal, en aquest sentit, un senyal en el que veu, d’ alguna manera, que ell és amb ella – qui sigui, la Marga, la Cristina, la Denise...- quan ja no és amb ella. És el que ell anomena el desdoblament. I no troba la manera de posar-hi remei. Com si fos un assassí en sèrie, elles moren, literalment. Surten de la seva vida i el que és pitjor, de la seva realitat, que ja no sap si és una o moltes. Ha mirat de trobar-les , després. En sap els seus noms i cognoms, els seus números de telèfon, en quina ciutat viuen, a què es dediquen. Les ha buscat i mai les ha acabat trobant. Han desaparegut del mapa  com si pertanyessin a un altre món o una altre època. I en canvi, per no acabar boig, li resten records com restes de naufragis. Es posa la mà a la butxaca i en surt un tiquet de restaurant. Vet-ho aquí, dos dinars, begudes i un cafè per a ell i un tè per a ella, com si fos un déja-vu.

El so d’ una pilota rebotant al terra el fa retornar al seu calvari de sempre, aquell que sempre es pensa superat, com el vici mai reconegut. Li passa pel davant, és de color groc ; darrera seu un nen i després, una nena ; finalment arriben els pares. Una família feliç dins les seves circumstàncies, que pensa en Jules observant-los mentre treu la càmera del trípode. Se saluden, li diuen alguna cosa. Una fotografia, potser ? Clar, deu ser això, normalment és el que li demanen quan el veuen amb la càmera, tot sol. Ja no estava acostumat a anar sol i haurà de seguir així els deu dies que li resten de vacances. Somriu, agafa el mòbil que li ofereix l’ home i dispara a un munt de somriures que segurament no es revelaran mai.

Resignat, surt del mirador. Bona idea va tenir aquella cambrera del restaurant, de fer-los pujar fins aquí. En un anglès tronat els hi va dir que les vistes eren precioses, que el temps allà dalt...com ho va dir ?, pensa en Jules mentre baixa l ‘ empedrat dels carrers costeruts, entrebancant-se de tant en tant.

El tempo è fermato.

Això va dir. El temps es deté. I a més a més, desapareix. En Jules sospira mentre tira enrere la memòria . Va ser l’ Eli, amb qui es va desdoblar primer. Va ser terrible : es coneixien de petits, mateix col·legi, mateixa colla d’ amics, mateix lloc d’ estiueig . Tothom sabia qui era l’ Eli , al poble. I de la nit al dia, d’ aquella nit en que la va besar per primer cop, va esfumar-se tota ella. L’ Eli, en Jules I i el petó. Bé, en Jules no. Ell seguia igual, tot i que al tornar al poble aquell vespre i preguntar als seus amics si havien vist l’ Eli, tots li van dir que qui era aquella Eli. No els hi va preguntar res més, res, va contestar, em pensava que la coneixíeu...Després va poder comprovar que a casa l’ Eli hi vivien, efectivament, els seus pares, amb tres filles ninguna de les quals s’ assemblava a l’ Eli. Tot plegat li va provocar un atac d’ ansietat – quan ningú sabia el que era això – que va precisar d’ uns quants dies de repòs absolut. A partir d’ aquí no es va voler relacionar amb cap noia que visqués a cinquanta quilòmetres a la rodona. La realitat de les coses li va acabar donant la raó, perquè la realitat de la Marga i la resta de dones que havia conegut al llarg dels anys – excepte l’ Eli tot i que amb ella també, malgrat saber-ne la seva història- és que havien acabat per viure amb ell ves a saber on, en tots aquells desdoblaments que mai havia gosat explicar a ningú.

Entre aquests pensaments, moix, en Jules arriba a la plaça on hi ha el restaurant a la terrassa del qual ha dinat amb ella. La cambrera ja no hi és. Al seu lloc, un cambrer que li ofereix de seure a ell i a la signorina que va amb ell.

-Cosa dice ?- diu ell sorprès.

-La senyoreta amb la que ha dinat, és clar.- diu el noi en anglès notant-li l’ accent estranger. 

– Ha passat fa una estona per aquí davant, anava cap al carrer de la fonte di Venus- li diu després, estranyat de que no ho sàpiga.

Se’ n  recorda ! En Jules es queda astorat, ara sí, realment astorat. Mai li havia passat que algú recordés res, d’ elles.

-Quina fonte, dius ? – pregunta llavors.

Ell li indica, un carrer que surt de la plaça per la part de baix, on hi ha la bonica font, ben bé al mig.

-In questa fonte...-afegeix el cambrer amb cantarella teatral aixecant l' índex de la mà que té lliure-.

-Il tempo è fermato- rebla ell sense temps perquè ell acabi.

-Ecco !- respon sorprès mentre en Jules, donant-li les gràcies, s’ encamina temorós cap al seu destí.