Vida d'un nàufrag (III )

La terra és llunyania. El mar, en canvi, posseeix l’ instint traïdor del miratge, com el desert. Així ho pensava el nàufrag fins que va arribar a la illa. Després de mirar-lo cada dia el darrer mes, ara ja pot dir que també és llunyania. De fet, la terra ens mostra turons, camps, muntanyes, ciutats a simple cop d’ ull. El mar, pel contrari, és superfície.  Encara més, és la terra posada del revés, amb els seus turons,  muntanyes i alguna ciutat perduda també. De les seves profunditats se les anomena abismes – fosas abisales , aquestes dues paraules li han vingut al cap només pensar-hi, paraules provinents  d’un racó igualment abissal de la seva ment, el de la infantesa -, com quan un aboca el cap a un precipici al crestejar algun cim. Ens aboquem a l’ abisme, diríem en un cas així.

Seguint el curs del seu pensament, el nàufrag va fent via pel sender que va de la platja a la llacuna d’ aigües cristal·lines. El fa cada dia, sovint d’ anada i de tornada ; alguns cops es queda a passar la nit a la platja, on s’ hi ha construït una petita cabana amb canyes de bambú, una de les seves primeres descobertes a l’ illa. S’ ha imposat una rutina, ha marcat un territori, s’ hi ha anat familiaritzant, tot això ho ha fet sense cap pla determinat, de manera natural i inconscient. Ha aclarit el camí ; en alguns punts, el desnivell li atorga la possibilitat d’ establir uns miradors cap al mar i la terra, és a dir, cap a la resta de l’illa. La impressió és que és més grossa del que es pensava, si ha de fer cas a l’ única referència de la que no sap si fiar-se’n massa, perquè del mapa del tresor, per començar, no sap a quina escala està fet i tampoc no sembla una bona ajuda  l'orografia dibuixada en tinta sobre un pergamí amb una toponímia farcida de calaveres, lloros blaus , ampolles de rom i negres auguris.

S’ imaginava les illes desertes més petites, vet-ho aquí. Potser era per aquell passatemps que sortia al diari, el de les set diferències. Feia molt de temps que no el feia. En moltes d’ aquell parell de vinyetes aparentment iguals, hi sortia un nàufrag a la seva illa, un tros de terra minúscul, habitualment amb una palmera al mig, on s’ hi presentava una situació còmica. Tràgica-còmica, pensa ara el nostre home, mirant d’ esbrinar les diferències entre el plano del tresor i la realitat. Sempre li havien fet gràcia, aquelles vinyetes, fins al punt que se les mirava sense mirar de trobar res, perquè precisament les set diferències eren el menys important o tan sols l’ excusa per dibuixar mil situacions grotesques partint de la base d’un home en un tros de terra minúscul envoltat d’ aigua. No hi havia cap diferència, pensa ara, en el fons era el mateix home sense poder sortir de la seva illa.

Avui, sense saber encara on para, el nàufrag es mira l’ horitzó, aquella fina línia del fons de tot de la seva vista on de petit, també, hi dibuixava algun vaixell o el sol ponent-se. Els vaixells eren més fàcils de dibuixar a la línia de l’ horitzó. Ara no en veu cap. Només el mar, amb els seus cims, perquè seguint amb la teoria del nàufrag, les illes són els cims més alts del mar. Els continents no, els continents son una altra cosa. Les illes sí, amb la seva grandària s’ adeqüen al que és un cim d’ una muntanya, que té la seva base en l’ abisme, en la negror de les valls ignotes, al qual sempre hi està abocat  l’ home sense sentir cap vertigen. El vertigen sols el pot provocar el buit. Per això hi ha la superfície del mar, les seves aigües, el seu horitzó. La seva llunyania, en definitiva. Sí, el nàufrag ara està ben convençut que no hi ha cap miratge, perquè en certa manera, sap on és el buit al qual està abocat ençà del naufragi.  Allí dins, l’ home no hi pot viure, però si navegar-hi, si sap com fer-ho. Per això, també, té el llibre i l’estilogràfica, amb una mica menys de tinta.