A la llibreria

L’ home entra a la llibreria, amb presses. Hi ha gent esperant, sense fer cua, doncs l’ establiment no dona per un luxe com aquest ; la majoria agafa els diaris i  espera allà on pot estar-se dret sense fer massa nosa. L’ home, però, s’ ho fa anar bé, només vol fer una fotocòpia. Per a la funerària, afegeix. La mestressa sembla que sap del que li parla perquè li diu que per la funerària en son dues, de fotocòpies. S’ ha quedat parat davant meu, tapant l’ exigu pas cap al fons de la botiga just enfront de la caixa. La propietària, amablement, li diu que primer va un altre senyor, que fa estona que s’ està esperant. Assenyala un home bigotut i baix, de cabells grisos cenyits al crani com un casc i ulls petits, buits, que semblen no mirar enlloc ni ningú ; un home gran, potser no tant gran com l’ altre, del qual li albiro l’audiòfon a l’orella dreta i una gorra tapant-li la calvície la visera de la qual li cau cap un costat amb aire de macarró portuari. Penso en “La llei del silenci”, mentre em fixo en la gorra i la butxaca dels pantalons grisos, d’on sura a la seva vora una taca difuminada d’ un to de color marró llefiscós, produïda pel temps , la mà i la manca de suficients rentats . D’ una de les travetes pel cinturó hi té lligada una cadena amb tanca de ganxo que penja fins amagar-se en una butxaca més petita; als peus, unes sandàlies de frare d’ aquestes que es porten ara, mig tapades pels camals que moren mig arrossegant-se pel terra. L’ home estira el braç cap al bigotut, amb un clar, clar, faltaria més. Aquest, situat al centre de la botiga de fa estona, al mig del pas sense gosar moure’ s massa, una mica avergonyit per ser ara el focus d’atenció inesperat, demana un sobre, amb veu baixa sense quasi bé obrir els llavis.

Em quedo sorprès. L’ home bigotut només vol un sobre i ha esperat estoicament dret, immòbil com una estàtua en mal lloc, una bona estona només per això. Mentrestant ha entrat més gent, entre ells un home jove, vestit d’ esport, amb dues monedes a la mà i un diari a l’ altra. El clàssic comprador amb l’ import just. La mestressa se’ l mira i em mira de reüll a mi, mig tapat per l’ home de la gorra. Tinc temps, així que li faig cara de tranquil·la que ja em va bé, d’ esperar. Treu un sobre d’ un calaix. ¿ Así le va bien, sobre de carta ?, que li pregunta. L’ home somriu davant la vista del seu objectiu, el bigoti s’ amplia com si s’ obrís un teló, els ulls s’encenen i afirma amb el cap : Sí, de carta. L’ home, dedueixo, escriu cartes. Em fixo en les seves mans quan arreplega el sobre, son mans fines però de dits llargs i forts, cuidades. En paga cinquanta  cèntims. Com fa cinquanta anys, que penso. Dona les gràcies educadament i marxa, el sobre a la mà. El segueixo amb la mirada, algú l’ hauria d’ aplaudir o donar-li uns copets a l’ esquena, com a un campió. Però la gent badalla, fulleja revistes, mira el mòbil i es clar, espera. I jo em quedo amb el vers de la carta esquinçada al vent i penso en la protagonista de la pel·lícula en blanc i negre tot tornant la vista als pantalons grisos de l’ home de la gorra i a la cadena que li penja.

De seguida i sense perdre un minut, la mestressa ja ha obert la tapa de la fotocopiadora, col·loca el carnet per fer les còpies de la funerària i de pas cobra l’ import just del client que ja sap que passa això, els diumenges al matí en una llibreria de barri. Un llum verd esperança llisca dins l’ aparell ; quan acaba, obre, treu el paper, el gira i, hàbilment, situa el carnet girat a l’ altre punta mentre tanca altre cop i torna a pitjar el botó : la fotocòpia surt impecable a dues cares. Encara m’ impressiona ara, veure com se’n surt la mestressa, de fer una fotocòpia a duess cares d’un carnet d’ identitat. Si ho hagués de fer jo, li gastaria tot el paper de la llibreria.

A la porta de l’ establiment, dues veïnes es troben i xerren ; un nen es cola entremig i mira còmics : això feia jo a la seva edat. I de més gran, mirar la filla del llibreter, un parell d’ anys més gran que jo. Un primer amor, tendríssim, reservat pels matins de diumenge. Mentre penso en què s’ haurà fet d’ aquella noia giro el cap, perquè em criden. L’ home de la gorra busca diners a la butxaca llardosa, una bonica metàfora per anotar al breviari. La mestressa em diu si seran els diaris. I el conte de la Pilarín, afegeixo. Al fillol li agraden. L’ home de la gorra pregunta : cinquanta, dius ? Seixanta !, li diu ella vora l’ orella de l’ audiòfon mentre agafa el conte de sota el mostrador i me’ l dona. Ell se la mira , somriu burleta, i paga. Sembla una història repetida cent vegades. Se’ n va, amb presses, no sé si a la funerària.

Pago amb bitllet i busco els dos euros que em falten . La mestressa busca alguna cosa dins la caixa  i quan li allargo el que falta se’ m queda mirant, estranyada. Dotze, m’ ha dit, no ? – li dic jo. Ella llavors se n’ adona i em diu que, efectivament, estava buscant el meu canvi. Em dona les gràcies i després encara se’ n recorda de tallar-me el cupó mentre la vista se li’n va ja al proper client.

La mestressa no ho sap potser, però ja no queden masses llibreries com la seva. Amb un adeu que no sent ningú, encara espero, al sortir, veure aparèixer l’ Eva Saint Marie, que ha estat flotant inadvertidament en l’ ambient de la botiga, enmig de cap silenci. Potser encara és al llit, a aquestes hores.