Vida d' un nàufrag ( IV)

dietari d'un llibre en blanc (II)

M’ he deixat barba, finalment. És graciós, perquè no puc veure la fila que faig. Manco d’ espills, en aquesta illa, el meu cos resta incomplet als meus ulls i trobo a faltar el meu rostre, sobretot els ulls. Una mirada als propis ulls, com la que feia cada dia quan em pentinava, m’ afaitava o em rentava les dents : una mirada neta, sense obstacles ni artificis ; no era pas una mirada a l’ànima, com diria el poeta, perquè qui pensa així sempre hi veu uns ulls clars i benignes, diàfans, tots plens d’ estrelletes i l’ ànima, per desgràcia, sol ser més tèrbola i confusa, almenys la meva. No va per aquí la cosa, no, jo hi tenia un llistó als ulls quan els mirava, era com una línia de flotació, una vara, una mesura de l’ equilibri del meu ésser que corria en paral·lel al joc de les retines, d’ una fredor que ara em sembla una manera de definir perfectament – o potser de disfressar – la racionalitat de la meva vida anterior, sempre mesurada amb la consistència d’ aquella mirada, variable a les pors del moment però en certa manera, immutable. Jo em mirava els ulls al mirall i podia esdevenir sempre el mateix home, perfectament definit en totes les seves dimensions.   Jo, repetint-me com si fos la imatge enfrontada de dos miralls. En definitiva, la vida amb els seus dies plens de tot i de res a la vegada.

He mirat de cercar alguna manera de veure’m però si haig de ser sincer, no m’ hi he esforçat massa. Encara conservo les ulleres de sol, graduades, gràcies a la goma elàstica que em van regalar a l’ òptica abans de naufragar. El problema és que si me les trec em veig borrós, i més tenint en compte que un dels vidres està esquerdat com si algú m’ hi hagués tirat una pedra al damunt. Sort encara que tinc l’ altre bé, d’ aquesta manera puc llegir el que escric, quan no escric. Abans llegia al llit, era la darrera cosa que feia al dia. Ara no puc i només em queda el consol de bastir unes quantes frases on poder mirar d’ agafar el son, tot i que és difícil. Hauria d’ escriure molt i em temo que no tindré prou tinta per fer-ho ; ni temps ni ganes, probablement. El fet de no llegir una història ja traçada per algú altre és una altra hàbit difícil de superar. En aquest sentit i per evitar avorrir-me com una ostra,  aquest no serà pas un quadern de bitàcola, sinó més aviat un quadern de fugida. Un refugi com si fos un llibre, tan necessari com la realitat mateixa, de la qual no en sabrà res qui es molesti a llegir-lo, si acaba sent alguna cosa més o menys intel·ligible. L’ equilibri dels meus ulls potser en serà l’ únic responsable, de tot el que deixo escrit aquí. La racionalitat, al capdavall, segueix existint en aquesta terra envoltada d’ aigua. M’ he adonat que a pesar de la barba i les ungles cada cop més llargues – he mirat de menjar-me-les però és del tot impossible fer-ho -, segueixo posseint una racional manera de veure les coses difícil d’ eliminar, com si mai hagués tingut aquest costat salvatge del que tant es parla, fet sempre  temut com temien els antics la fi del mar, una imatge de vaixells caient al no res, quan tothom es pensava que la terra era plana. Escrivint això aqui i ara, dubto si no serà pas veritat, que el mar s'esmuny cap al no-res.

Li tinc por, al fet de convertir-me en un salvatge tot i que sé del cert que mai hi arribaré, a una situació així. En igual mesura però, no em sabria greu de tornar-m’ hi, sempre que acabés sent com qualsevol animal, pendent només de viure sense esperar la mort ; sense consciència, sense raó ; sense parlar i es clar, sense pensar més de dos segons seguits. Impossible, i en canvi, em fa por. Sempre tinc por dels impossibles.

Parlar sol no ho trobo bé, així que per mantenir les cordes vocals actives, canto o miro d’ imitar sons d’ animals i ocells. Hi ha lloros, a l’illa. No estaria malament de tenir-ne un de domesticat. Parlaria amb ell, és clar, i li ensenyaria paraules. Triar-les serà una bona manera de passar l’ estona.