Vida d'un nàufrag ( XI )

(dietari d'un llibre en blanc )

Bé haig de fer alguna cosa, aquí dins. Escriuré, doncs.

No sé si era un tsunami, però se li assemblava. Tots aquells ocells volant illa endins i jo, cap a la platja. L’instint mai falla i jo l’he notat, aquest malestar. Ja no em fa por; simplement, el segueixo. N’havia de passar alguna de grossa i quan he vist tota aquella nuvolada negre que venia i després, tot aquella calma, no ho he pogut evitar : m’he estirat i m’he quedat ben clapat. Vaig llegir en algun llibre que quan ve temporal s’ha de cercar una posició estable. Qui diu un temporal diu qualsevol desgràcia.  És curiós que quan pitjor pinten les coses, davant del desastre imminent, la meva ànima s’alleuja i una sensació de domini ple pren possessió del meu cos, de tal manera que fins i tot puc permetre’m el luxe de fer una becaina guaridora amb l’exactitud i pau d’un darrer sopar per un pres condemnat a mort. Al tancar els ulls sabia exactament el temps que podia dedicar a descansar.  Ni un bri d’aire, ni un ocell, ni tant sols el remor d’un onatge, només un lleuger xipolleig d’aigua i la llum del sol traspassant les fulles de la palmera sota la qual sovint m’ajec a dormir damunt la sorra blanca, em van deixar ben fregit.  L’horitzó era irrellevant davant la sensació d’extrema pau aconseguida. Jo soc així, els fets m’ho demostren i quan és evident – amb l’evidència de l’angoixa passada – la raó desconeguda per la qual puc preveure fatalitats, el saber del què es tracta   em fa feliç, malgrat el que vingui després. I em trec un pes molt gran de sobre, quan ho sé. I llavors em trobo molt bé i quan estic així el primer que faig es posar-me a dormir.

No recordo haver somniat res, durant aquella becaina, potser perquè la nit anterior en vaig acabar les existències dins el subconscient. Potser és el que els somnis se m’havien acabat o en tot cas...bé, mentre escric això m’he recordat d’una cita triada per un llibre escrit quan tenia una taula i tota la tinta del mon per fer-ho ; deia, si no recordo malament, alguna cosa sobre l’acceptació de la realitat, de com de fàcil és fer-ho per la raó de que intuïm precisament el contrari : res és real. Me’ n recordo, d’aquell conte d’en Borges, es deia “ El inmortal”. Aleshores llegia i llegia per adonar-me de totes les meves limitacions com a escriptor. Eren els dubtes de quan tenia, precisament, somnis.

És, d’aquesta manera doncs, com  va arribar la realitat. L’aigua em va despertar, al moure el meu cos. A l’obrir els ulls al cel, la negror dels núvols eren ben a prop. El vent bufava amb ganes. Vaig mirar el mar i vaig veure totes aquelles onades aixecant-se per damunt dels esculls que tancaven parcialment la badia. Eren enormes. Pel mig d’aquesta, una massa d’aigua havia anat entrant i  fent petita la platja. El meu cos ja començava a ballar al joc de les ones les quals, en processó, prenien possessió de la sorra, amb esperit de conquesta en direcció  a la selva. No vaig esperar a veure més. Vaig tornar a la meva cova, sense córrer. Córrer no m’ha fet mai cap bé, però tampoc m’ha ajudat massa no fer-ho. És un pensament contradictori, sense massa sentit. O potser amb tot el sentit del mon, vaig pensar mentre frenava les cames, alienes a la meva voluntat ferma i calmosa. La ment se’m dispersa en casos així on la urgència sembla voler accelerar-ho tot. Però la pluja ja queia sobre meu, i el vent m’empenyia endavant, sense aturador; fet, d’altra banda, que feia inevitable el camí a seguir i si tenia només un camí, no calia pensar en opcions.

Vaig arribar a la llacuna. L’aigua queia per la cascada torrencialment i ja les ribes estaven negant-se ; no veia quasi bé res degut a les ratxes violentes d’aigua i vent ; vaig aconseguir entrar a la cova fent tentines : a l’estar per sobre el nivell de la llacuna encara no era inundada però no trigaria massa a fer-ho i llavors estaria atrapat. Què podia fer ? No m’ho vaig pensar gaire estona. Vaig arreplegar provisions, el plano, el meu llibre i la ploma. Tenia igualment tres torxes que havia reservat per si volia tornar a la galeria. Tenia el meu encenedor particular, un taco de fusta molt dura – tropical, com l’illa - amb un forat al mig on feia girar un pal ajustat per poder guspirejar i començar cremar els trossets de liana seca d’on treia un bon foc. Ho explico perquè aquest enginy és potser el meu tresor més preuat, hores d’ara. El porto sempre al lloc més protegit del meu sarró. Potser no té molt de sentit explicar-ho, però la calor del foc a terra ha donat sentit a la meva condició humana, en un sentit més pur, en aquesta illa deserta. Necessito un bon foc no només per rostir aus i peixos, sinó també per escriure. Ara mateix m’acompanya el crepitar d’un de ben petit en aquest lloc on em disposo a passar la nit, assenyalat al mapa com el Clos d’en Jonàs.

Hi he arribat més fàcilment del que em podia esperar. El camí cap a la Caverna dels noms perduts ha estat ràpid, però un cop allí, tot ha canviat : la tempesta ha fet entrar l’aigua per la galeria del Port del diable fins omplir la caverna i fer pujar el nivell d’aigua ben bé un parell de metres ; veient aquesta crescuda i al fons, la galeria transformada en riu tronador trepitjada feia un dia, he entès el perquè del nom del Pas dels ofegats . Tots els noms amb els seus significats i pendents d’anar-los descobrint. El bot que vaig emprar en la meva anterior excursió i que no vaig pensar a amarrar ha anat a la deriva fins aturar-se davant les escales de pedra, enfonsades en la seva part baixa, aproximadament a la meitat. Les he baixat amb cautela enmig del bramul de la tempesta ; la caverna amplificava amb so propi tota l’ànima d’una hecatombe, com mai n’he escoltat cap. Per aquell so m’hauria d’inventar un nom, doncs no sabria com definir-lo ; només puc dir que tota la tempesta viscuda en el camí cap a la cova s’havia redimit en aquell so dins la Caverna dels noms perduts, donant sentit a una altra paraula, la d’amic. Escoltant-lo, vaig sentir el frec de l’abraçada d’algú proper, no sabria dir més.

El bot semblava posat allí expressament, m’esperava. Hi he pujat amb una sensació d’alleujament i m’he posat a remar seguint el corrent en la direcció correcte, en això el mapa no anava errat, i no era pas una casualitat; les circumstàncies, si son les adequades, sempre provoquen els mateixos resultats i, com una lluna plena amb unes paraules xiuxiuejades a cau d’orella al moment adequat, no calia fer res més sinó esperar que passés : la barca ha lliscat fins el costat més septentrional de la caverna i tot d’una, ha desembocat en una altre galeria, estreta i fresca, on el bot s’ha passejat suaument sota un llit de sorra blanca fins arribar a una segona gruta, on ha encallat per la pròpia força de la lleu embranzida que portava, en una platja subterrània de contorns encara vagues a la meva vista.

I aquí estic, de moment. En aquest lloc semblant a l’estómac d’una balena. Nàufrag després de ser nàufrag i mirant de  naufragar altre vegada. És la meva condició natural, ara. Queda poca tinta, al cartutx. Ara miraré on soc, després de dormir una estona. Els ulls se’m tanquen...