(...)
Finals de gener i els matins ja son taronges com la cançó trobada al moment prou precís per adonar-se de la bellesa del cel
puntejant aurores, les dels dits de rosa encara visibles segons siguin els
minuts, antics o nous, segons giri el cap o no ho faci i mantingui la vista
recte damunt les teulades o els arbres, sempre ombrívols retallant-se amb la
bellesa opaca d’un vers : Jo soc bella , oh mortals ! ,com somni en pedra
dura. És així la bellesa, B. ? ¿Què és un somni de pedra dura ? ¿ Un somni
fred ? ¿ Un somni impermeable ? ¿ Un somni inabastable ? ¿ Impenetrable com un vers ? Aquests cels matiners no tenen
aquesta bellesa, doncs son cels retrobats per la rutina, fent-se grans com ho
fan les persones a dia que passa, fins ser res, perquè deixen de ser-ho per
esdevenir habitants enllà,enllà,enllà, enllà...quina bonica paraula... dels ulls - i torno a tu, B. -, els meus ulls, de clarors
perdurables i aquests sí que ho son, els meus matins, com els meus ulls i
el meu ésser, no sé si viu o mort però perdurables – aquells ulls d’aurora
rosada – pel caprici de l’univers retornant
d’un somni, potser dur, potser de pedra, però bell com la nit, aquella nit on ningú,
com deia Kostakis, no sabia què era res i que alguns han anomenat la nit, adjectivament oblidada, dels
temps
(...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada