Aquell gran llac

El panell explica el perquè d’aquesta petita muntanya a la vora de Santa Llocaya. Es veu que fa milions d’anys, aquí on soc ara, es va ensorrar la falla de la Cerdanya, afavorint la formació d’un gran llac. Aquesta petita plataforma son les restes dels sediments acumulats per aquest ensorrament, els quals quedaren al fons de l’aigua i posteriorment s’erosionaren fins agafar la forma actual. Baixo el cap un moment i penso que soc al damunt d'una falla tectònica. Hauria d'impressionar-me ? Més aviat m'estimula, una cosa així, com si de sobte adquirís algun poder que no tinc.

Em miro el turó, no gaire alt, d’aspecte més aviat àrid, desgastat, del color del sauló. Em recorda les piràmides de Saqqara, a Egipte, les més antigues de totes, de forma graonada ; aquesta, però, no té restes humanes, tot i que si ho entès bé, deu fer uns deu milions d’anys que és aquí. No sembla, però, despertar cap passió humana ; l’home sembla marcar-se només el seu propi destí, tot i formar part de la natura. 

( De fet es diu que va sortir d’un fangar, la vida ).

Ara, sabent-ho, giro el cap a la comarca, tancada pels seus merlets de pedra :  a sud, la serra del Cadí ; a llevant i ponent, els massissos del Puigmal i el Carlit. Entremig, un llac, fa milions d’anys. És fàcil d’imaginar, per això la Cerdanya és tan vasta i tan plana, tan poc pirinenca ; per imaginar, imagino si va passar algun peix per on soc ara, i si hi haurà fòssils de petxines; si me’ls poso a buscar com si fos a la platja. El que està clar és que mai cap home o dona va veure aquest llac, ningú el va fotografiar, ningú s’hi va passejar, ni va pescar ni res de res. Com si no hagués existit, tot i que ho va fer. Ho sabem per la muntanya aquesta que tinc al davant, desgastada i més aviat lletja.

El panell explica també la fi del llac . No va durar massa, uns dos milions d’anys, més o menys. Es veu que hi va haver un sisme i l’aigua es va anar escolant cap a la Seu d’Urgell.  No sé que en deuen pensar, els de la Seu, d'un fet com aquest. Deuria trigar un temps a fer-ho, fins quedar com un bassal sec. De mentre la vista s’allarga a tot el tros de terra que ara m’envolta. Els pobles petits, les carreteres més petites encara, els boscos, la pedra,el cel,  massa blau i massa immens...i de fons, encara neu, tot i no fer massa fred.

Després albiro el que sembla una àliga daurada. Trec la càmera i m’oblido de tot. En una seqüència miro d’atrapar-la amb el meu insuficient objectiu de 150mm. Després em miraré les fotos i en una d’elles, una estela d’avió sembla partir el camí de l’àliga. Com si algú hagués trencat una promesa: potser jo, potser nosaltres. Ella segur que no, els seus ulls segurament el van arribar a veure, aquell gran llac.