El nedador

Es tracta d’un dofí, sorgint del mig d’una onada de color verd clar, com l’aigua de les piscines del conte de Cheever,  aquell on s’explica la història d’un home que va nedant de piscina en piscina en un viatge on la fi és a casa seva, trobant-la tancada i barrada. El dofí, en aquesta història, salta de l’aigua del mar a la de una piscina també, però amb una subtil diferència en el color de l’aigua, que deixa de ser d’un verd clar. No sabem com s’ho fa però és així : ara és al mar , ara  a la piscina. La transformació d’elements , a més, podríem dir que no és només aquàtica perquè el dofí deixa de ser dofí per convertir-se en dona. És una dona al moment precís d’entrar a l’aigua de la piscina, i si ens hi fixem bé, podem veure com es van diluint les escames entre els dits, amb lenta transparència que només pot donar una imatge sota l’aigua, barreja de lent d’augment i ralentí de moviment, perfecte per endevinar la resta del seu cos, vist per primera vegada. Així, en aquesta capbussada transformadora, impossible de distingir a simple vista, el moviment del cos de la dona, de pell tibant i blanca, és com el del dofí dins la mar i en el seu cervell, aquest ínfim i ja record passat, salvatge, és palès quan baixa els ull dins l’aigua i mira al seu darrera després d’aquest impuls que les seves cames, ben juntes i ja perfectament tornejades, com si fossin la seva cua finant en l’aleta caudal, executen un primer moviment de perfecte ondulació marina. 

Neda amb harmonia mozartiana, amb precisió suïssa, amb desimboltura en el gir, natural i equilibrat ; la cadència concentrada de quan no es pensa res timoneja aquests primers llargs mentre la boca fa d’espiracle ; sent certa salabror als llavis, artificial ; sent l’aigua lliscant damunt la segona pell del neoprè com greix envoltant-li el cos, solcant la finitud del carril . No se sent atrapada, sinó lliure : neda fins oblidar-se de tot allò que fora, fins adoptar el seu cervell aquesta noció vaga del temps que ens obliga a pensar. Pensa, doncs, com ho faria una persona humana. És tard i ha de marxar.

Llavors surt i respira : nas i boca li alenteixen el pols, recuperant el pit una solidesa d’estàtua grega. El cos regalima aigua i a sota els peus se li fa un bassal enmig del qual el seu reflex tremola i es desdibuixa. Sembla com si s’hi hagués d’enfonsar, dins aquest bassal. Ella ni s’hi fixa però hi ha algú altre llambregant aquest bassal, com si cerqués una sortida. Entumida de cos i pensament fa unes primeres passes, cap una cadira on l’espera una tovallola ; l’agafa i hi amaga el rostre, cercant carícia. En aquest breu interludi tota la seva existència va endreçant-se dins el seu cervell, com llibres en una biblioteca. Fora l’aigua, tot s’accelera ; no se n’adona de res, la sensació és com la del respirar, amb dos o tres alenades robades dins la tela suau del cotó acabat d’estrenar de la tovallola en té prou per no saber res, d’aquella vida passada. És una petita síncope, vista en clau humana. Ara només li queden els ulls, glaucs com el verd de l’onada d’on ha sortit, fixant-se en el nedador dret damunt el bassal deixat pels seus peus. La tovallola li deixa el cos humit, ja sense gotes excepte les que llisquen fins les puntes dels seus cabells, fonent-se-li a la pell de l’esquena.

El nedador mira el bassal, com qui mira un pou sense fons o potser un mirall reflectint-se dins un altre mirall, formant un passadís sense fi aparent. S’hauria de girar, pensa ella, s’hauria de girar per poder mirar-li als ulls. En moltes històries tot comença d’aquesta manera, però en d’altres precisament tot s’acaba en el moment precís de no fer-ho. L’home no es gira i ella deixa de mirar-lo. Fa tard. Se sent un xipolleig com d’algú entrant dins l’aigua i quan torna la vista a lloc l’home ja no hi és. En un joc de desitjos, no hi ha ningú més, a la piscina.

El dofí cau llavors dins la mar. Submergit, juga com fan tots els dofins dins l’aigua, quan aquesta és d’un color verd clar. I aleshores no sabem ben bé què ha passat, en aquesta història plena de fets impossibles, fins que el dofí surt a l’aigua per respirar tot fent un salt acrobàtic. Somriu el dofí, com sempre fa. És ben bé allò que diuen, dels peixos dins l’aigua. La dona, al seu torn, se’n torna a casa, com ho fan la resta de personatges d’aquell conte del Cheever, oblidant-se tots plegats del seu protagonista, que ja no sabrem si hi ha pogut tornar, finalment.