Retrobament

Vida d'un nàufrag ( XII )

Pel que ha escrit el nàufrag al seu dietari, pot semblar que en la seva antiga vida fos escriptor. Res més lluny de la veritat. Ja hem aclarit que no ens interessa res, de la seva vida anterior. El fet de que en parli quan escriu no el converteix pas en escriptor. De fet, no podem afirmar ni si en tenia alguna, de vida anterior ; i pel que fa al dietari, si escriu és perquè no  té res més a l’illa que el lligui amb la seva raça : un llibre en blanc – bé, ja no tant, hores d’ara -, i una ploma, amb un cartutx a punt d’acabar-se. Si escriu és probablement per això i pel fet, obvi, de llegir-se a ell mateix per poder substituir d’alguna manera – si això fos possible – tots els bons llibres que ja no podrà llegir.

Aclarit aquest punt, tornem a la cova. El nàufrag tanca el llibre i el guarda al sarró. Fa un mos. Després, treu el mapa. Se’l sap de memòria però ressegueix el nom del Clos del Jonàs amb el dit, com sabent-se dins el mapa, i després segueix l’estela de guionets cap al següent punt. Davant seu, l’aigua s’escola a través del corrent que l’ha portat fins aquí, en dues giragonses que davallen fins una galeria per on desapareix, negre com el carbó. L’aigua i els segles semblen haver cisellat aquest entramat de galeries i coves subterrànies. Cada lloc nou descobert sota terra li confirma  les raons per les quals  creu que l’illa, en si mateixa, és amagada ; una idea per descobrir encara, doncs el nàufrag actua mesclant inèrcia i intuïció, observant el que l’envolta sense treure’n masses conclusions. No és amant de l’aventura però tot i així, fa per continuar, quan no hi ha més remei. I què ha de fer ara ?.  El nàufrag s’aixeca i es gira. Hauria de seguir en la direcció oposada al corrent d’aigua i del lloc on es troba ara, vora l’entrada. Cap allí tot és fosc, la llum provinent de la gran caverna dels noms perduts es perd definitivament uns metres enllà. Treu una torxa i l’encén. Inicia el camí sense ganes ni cap gràcia per fer-ho. Preferiria tornar a la seva gruta, convertida en punt de partida i lloc segur. La gruta no surt al mapa, ni la cascada tampoc, ni la llacuna. És com si fos la seva segona residència, aquell lloc més o menys somniat on anar a gaudir d’un merescut descans.

Però hi ha la tempesta i la seva música, arribant-li llunyana, possiblement perduda si continua per on decideix anar ara. La sorra blanca dona pas a la roca, humida. Camina i es fa el silenci, sense tempesta ni rius subterranis, només alguna gota d’aigua es presta a deixar-se escoltar i el crepitar del foc  que l’acompanya ; la cova es va allargant, s’amplia a trossos, nota la fredor als peus nus. Al nàufrag tot això se li fa llarg, mai havia estat tant de temps sota terra. A poc a poc la torxa es va consumint ; pensa a tornar, fa fred. És el primer cop que té fred a l’illa. Ara, però, és lluny . Encén una segona torxa i segueix, mig a les palpentes. El silenci fa fent-se de sepulcre, sent la seva respiració mentre continua baixant, perquè el camí baixa, fent ziga-zaga. Per mantenir la ment ocupada, pensa en aquella novel·la del Verne. Pensa si no haurà trobat un camí cap al centre de la terra, o cap al centre d’algun altre lloc, impossible de definir. Cuida de no relliscar mantenint la torxa arran de terra. La galeria s’estreny i s’estreny fins arribar a un punt on el sostre l’obliga a ajupir-se ; al cap d’una estona, va de genollons i poc després, s’estira i s’arrossega.

Potser tot s’acaba aquí, pensa el nàufrag. Hi pot haver-hi despreniments, en llocs com aquest . El nàufrag veu com el seu cos va ofegant-se enmig dels rocs solidificats en una fredor glaçada i humida que li traspassa l’escassa roba que porta. Es troba cada cop més atrapat, però continua. Confia en el mapa, és en la única cosa en la que pot confiar. Fins veure davant seu un pas on el nàufrag s’encalla. La torxa s’apaga. Palpa la roca, allarga les mans i introdueix el cos, de mica en mica. El gira , cercant un suport a la pedra més amunt per poder arrossegar les cames i superar l’escull. La mà de suport li patina i l’espatlla refrega la paret en una sèrie de cops dolorosos. Fa un esforç i es redreça amb els dos braços ben estirats fins trobar on estirar el cos; nota com la camisa se li esquinça...un esquinç més o menys...fa força , serra les dents, doblega una mica la columna i aconsegueix de passar. Tot i així ha de continuar arrossegant-se enmig d’una foscor, ara sí, molt ofegada: li costa respirar. Se n’adona del fet que ara no pot girar-se. Ha de continuar endavant. I ho fa, durant una hora interminable.

 Finalment, la galeria es torna a eixamplar, lentament. En un moment donat, creu veure unes llums, petites, allí on se li acaba la vista, punts intermitents apropant-se a mesura que avança. El nàufrag pensa si no serà una al·lucinació, però a mesura que avança, aquests punts es van fent més nombrosos, llunyans encara. Pot agenollar-se altre cop. Reposa i centra la seva vista. Té set, li fa mal tot. Resta sorprès, no sap què son, totes aquestes taques de llum. El que veu, però, és que en poca estona, pot tornar-se a posar dempeus. Respira, alleugerit. Avança, fins arribar on comença aquest nou lloc ple de claror blava.

Al llarg de les parets i de la volta de pedra, tot de taques blaves irradien una mena de fosforescència. El nàufrag no ho sap, però es tracta d’un fenomen anomenat bioluminescència, generat per fongs, bactèries o éssers vius com les meduses, per exemple. Éssers que generen la seva pròpia llum, a partir de una reacció química. Al mar, en aigües profundes, és habitual ; en una cova, no tant. El nàufrag s’apropa a una d’aquestes lluernes i la mira, sense tocar-la : una petita massa gelatinosa d’un blau pur, com el que es veu vora una llenca de gel fonent-se. Llavors mira, perquè l’espectacle s’ho val. Hi ha certa màgia, en aquests espectacles de llum natural enmig de la foscor. Des de la brillantor de la lluna i les estrelles  fins una aurora boreal, si s’observa sense cap llum artificial es té la sensació aquesta de ser molt petit i alhora de poder abraçar bona part de l’univers, com quan un juga a atrapar sols amb els dits. Ser tot i res alhora. El nàufrag s’ha adormit moltes nits passades a la platja veient les estrelles i alguna lluna, de vegades, molt i molt grossa, naixent damunt la línia sempre perfecte de l’horitzó. Ha après a comptar el temps per llunes i ho ha anat anotant, dibuixant-les segons fossin plenes o noves, amb un carbonet damunt un tros llis de paret, a casa seva. Ara, però, la sensació és ben diferent de quan és a l’aire lliure : aquí és al ventre de l’illa, no hi ha cap infinit al qual adreçar-se amb murmuris de pregaria; aquí tot és a tocar però ni ho intenta. Té por, i no sabria dir perquè, doncs el que se li ofereix a la vista és ben bonic de veure.  Potser és això, precisament, potser és el que no veu, enmig de totes aquestes taques blaves, com si algú s’hi amagués al darrera.   És ben absurd i tot i això, resta immòbil, esperant alguna cosa per moure’s. Però no passa res.

Crida, instintivament. Al cap d’uns segons, el crit  retorna repetint-se breument. Res es mou. Davant seu, les llums, indicant-li el camí fins una altra massa obscura al final de tanta blavor. Mira el terra i camina una, dues, tres passes. Torna a cridar, i aquest cop no obté resposta. Tira enrere fins ser a la posició anterior.

-Qui és mes burro, tu o jo ?- Crida ara-

-Jo,jo...jo...- li diu la seva veu.

Somriu. Recorda un lloc on això passava, vora un cementiri on de petit anava a passejar amb els seus pares. Era un lloc molt concret : si avançaves una mica ja no hi havia eco; si et feies enrere, tampoc. Havia de ser aquell punt en concret del camí on, per raons inexplicables, la veu tornava. Llavors cridaven la frase aquella del burro, amb la mateixa resposta de sempre. Jo.

El nàufrag tira enrere i crida. Res. Torna al lloc precís i la veu respon altre cop el jo que havia de ser el de l’eco, el de la resposta ; mai tu ,sempre jo, però en el fons era la meva veu, que pensa ara. També pensa com és que s’ha parat en aquest lloc concret i ha decidit de cridar. Coincidències, pensa. Sort ? El nàufrag ja comença altre cop  amb les seves faules, l’atzar, el destí i aquestes coses. És una bona cosa, indicadora d’haver superat un moment especialment difícil. Els records, també, continua pensant. La veu li retorna un do poc apreciat per a ell, el de la parla. Se n’adona de com el troba a faltar, de com no té ningú amb qui parlar. Aquest pensament, en societat, ennuega. Aquí a l’illa, com tants d’altres, no. No hi pot fer res,  i això el  redimeix, malgrat trobar-ho a faltar. Necessita trobar-ho a faltar, per sentir-se bé.

Després d’aquest breu viatge al passat, torna a la raó del punt concret on es troba i mira al seu voltant. Les lluernes blaves marquen el camí a seguir endavant, però ell no vol continuar, per allí. Ja en té prou. Sembla que aquell fa un canvi de sentit, pel que pot veure : o això, o és que la cova s’acaba. La negror final podria ser una paret. Mira als costats, l’espai on es troba és ampli, irregular de roca, amb estalactites de formes allargassades que baixen del sostre...mira cap amunt, al sostre, seguint-les . Mira les llums blaves i per primer cop en gaudeix la bellesa, malgrat el fred, l’estat lamentable del seu cos, abaltit, brut i mig sangonós. Veu el seu ull reflectit, fugaç, en la gota caient d’un pinacle blanc de marfil, sota el qual obre la boca. Tanca els ulls i se’n menja unes quantes... és llavors, a l’obrir els ulls altre cop quan la veu, de refiló, ben amunt però ben clarament, com un petit estel dins la seva nit. Realment , el punt on es troba, és el punt precís per adonar-se de com pot sortir d’allí dins. I un cop més, el mapa té raó.

Es tracta d’una escletxa. L’escletxa d’un avenc, vista des d’on mai hagués pensat que la veuria. El mon del revés ; o un nou mon ; o potser el més vell de tots, que pensa el nàufrag. Per l’escletxa hi entra llum. Dawan.

Càrrega ( tanka partida i alguna cosa més )

És soledat 

perduda al meu costat ;

l'ocell, ja vola.

Lliurant branques al cel,

l'arbre, nu, dissimula.

I seguint, d'esquerra a dreta, el que em diu l'arbre : jo també volaria, home, si pogués.

El nedador

Es tracta d’un dofí, sorgint del mig d’una onada de color verd clar, com l’aigua de les piscines del conte de Cheever,  aquell on s’explica la història d’un home que va nedant de piscina en piscina en un viatge on la fi és a casa seva, trobant-la tancada i barrada. El dofí, en aquesta història, salta de l’aigua del mar a la de una piscina també, però amb una subtil diferència en el color de l’aigua, que deixa de ser d’un verd clar. No sabem com s’ho fa però és així : ara és al mar , ara  a la piscina. La transformació d’elements , a més, podríem dir que no és només aquàtica perquè el dofí deixa de ser dofí per convertir-se en dona. És una dona al moment precís d’entrar a l’aigua de la piscina, i si ens hi fixem bé, podem veure com es van diluint les escames entre els dits, amb lenta transparència que només pot donar una imatge sota l’aigua, barreja de lent d’augment i ralentí de moviment, perfecte per endevinar la resta del seu cos, vist per primera vegada. Així, en aquesta capbussada transformadora, impossible de distingir a simple vista, el moviment del cos de la dona, de pell tibant i blanca, és com el del dofí dins la mar i en el seu cervell, aquest ínfim i ja record passat, salvatge, és palès quan baixa els ull dins l’aigua i mira al seu darrera després d’aquest impuls que les seves cames, ben juntes i ja perfectament tornejades, com si fossin la seva cua finant en l’aleta caudal, executen un primer moviment de perfecte ondulació marina. 

Neda amb harmonia mozartiana, amb precisió suïssa, amb desimboltura en el gir, natural i equilibrat ; la cadència concentrada de quan no es pensa res timoneja aquests primers llargs mentre la boca fa d’espiracle ; sent certa salabror als llavis, artificial ; sent l’aigua lliscant damunt la segona pell del neoprè com greix envoltant-li el cos, solcant la finitud del carril . No se sent atrapada, sinó lliure : neda fins oblidar-se de tot allò que fora, fins adoptar el seu cervell aquesta noció vaga del temps que ens obliga a pensar. Pensa, doncs, com ho faria una persona humana. És tard i ha de marxar.

Llavors surt i respira : nas i boca li alenteixen el pols, recuperant el pit una solidesa d’estàtua grega. El cos regalima aigua i a sota els peus se li fa un bassal enmig del qual el seu reflex tremola i es desdibuixa. Sembla com si s’hi hagués d’enfonsar, dins aquest bassal. Ella ni s’hi fixa però hi ha algú altre llambregant aquest bassal, com si cerqués una sortida. Entumida de cos i pensament fa unes primeres passes, cap una cadira on l’espera una tovallola ; l’agafa i hi amaga el rostre, cercant carícia. En aquest breu interludi tota la seva existència va endreçant-se dins el seu cervell, com llibres en una biblioteca. Fora l’aigua, tot s’accelera ; no se n’adona de res, la sensació és com la del respirar, amb dos o tres alenades robades dins la tela suau del cotó acabat d’estrenar de la tovallola en té prou per no saber res, d’aquella vida passada. És una petita síncope, vista en clau humana. Ara només li queden els ulls, glaucs com el verd de l’onada d’on ha sortit, fixant-se en el nedador dret damunt el bassal deixat pels seus peus. La tovallola li deixa el cos humit, ja sense gotes excepte les que llisquen fins les puntes dels seus cabells, fonent-se-li a la pell de l’esquena.

El nedador mira el bassal, com qui mira un pou sense fons o potser un mirall reflectint-se dins un altre mirall, formant un passadís sense fi aparent. S’hauria de girar, pensa ella, s’hauria de girar per poder mirar-li als ulls. En moltes històries tot comença d’aquesta manera, però en d’altres precisament tot s’acaba en el moment precís de no fer-ho. L’home no es gira i ella deixa de mirar-lo. Fa tard. Se sent un xipolleig com d’algú entrant dins l’aigua i quan torna la vista a lloc l’home ja no hi és. En un joc de desitjos, no hi ha ningú més, a la piscina.

El dofí cau llavors dins la mar. Submergit, juga com fan tots els dofins dins l’aigua, quan aquesta és d’un color verd clar. I aleshores no sabem ben bé què ha passat, en aquesta història plena de fets impossibles, fins que el dofí surt a l’aigua per respirar tot fent un salt acrobàtic. Somriu el dofí, com sempre fa. És ben bé allò que diuen, dels peixos dins l’aigua. La dona, al seu torn, se’n torna a casa, com ho fan la resta de personatges d’aquell conte del Cheever, oblidant-se tots plegats del seu protagonista, que ja no sabrem si hi ha pogut tornar, finalment.