Breviari ( VII )

  

·         La balança resta en equilibri : per cada notícia bona n’hi ha quatre o cinc de dolentes. I és que a força d’escoltar-les o llegir-les cada cop sembla que pesi més la una i menys les altres. És el problema de tenir el mon a l’abast de la mà.

·         Txèkhov : “ l’art d’escriure consisteix a dir molt amb poques paraules “. Avui en dia hi ha molts que la practiquen, aquesta sentència escrita en temps de Tolstoi. Amb poc d'èxit, per cert.

·         Hi ha qui et mira pensant-se el que no ets.

·         L’òliba em mira, amb uns ulls quasi tant grossos com els meus plens de sorpresa : tracta de saber qui soc jo. A mi em passa el mateix.

·         M’he adonat d’un quadre, lleugerament torçat a la paret. Amb gest senzill, el redreço. Si el clau està ben posat, resulta molt fàcil fer-ho. Equilibri.

·         Escriure com qui fondeja un riu amb un sedàs, cercant palletes d’or. Em penso que tots els rius tenen el seu boig cercant-les. Fins i tot el Llobregat.

·         Cioran. Escriptor romanès, establert a França. Es veu que li agradava fer bricolatge, la jardineria i caminar molt. Com a mi. Cercaré de llegir-li alguna cosa.

·         No es pot dir a cada moment “ ara ja està” ( fet ). És un signe evident de maduresa ( o decadència ).  

·         Del col·legi salta una pilota pel damunt la tanca del pati. Res fora de lloc sinó fos perquè quan m’hi fixo, rodolant per la vorera, hi veig tot el mon dibuixat a sobre, imitant la famosa bola que abans hi havia a moltes escoles. L’aturo amb el peu i l’elevo a les mans, amb bon toc. Me la miro i penso si la pilota imita el mon o bé el mon a la pilota. També, si, per alguna raó, s’ha aturat tot. Els xiscles habituals de l’hora del pati m’ho desmenteixen ; així que, delicadament, la llenço altre cop per sobre la tanca. La Mafalda no ho haguera fet millor.

·         “ Tinc molta educació perquè en gasto poca “. Frase que podria ser d’en Capri. Pel qui me la diu, ja podria ben ser.

·         La senyora diu que s’ha deixat el billetero a casa. Hi ha paraules que moriran amb senyores com aquesta, i jo les trobaré a faltar, quan no hi siguin. A ambdues.

·         Cioran. Posposo la seva lectura. Amb Schopenhauer, de moment, ja vaig fent.

·         Quan un crític de llibres fa de psicòleg, canvio de crític. Darrerament soc molt crític amb els crítics de llibres. Suposo que perquè trobo a faltar força les crítiques del Robert Saladrigas ( e.p.d.) a L.V.

·         A la cadira de rodes que aguanta el meu pes mentre escric, li ha saltat la darrera  roda. Ara estic més estable.

·         Ell sap que va tard abans de ser tard. Per això sempre és molt puntual.

·         Els braços de la fornera son molt prims, escanyolits, d’aquella mena de braços que et fan pensar en un camp de concentració. No m´hi havia fixat, en els seus braços i ja sé perquè : avui és el primer dia que va amb màniga curta.

·         La gent, aquest genèric que ningú entén.

·         Amb tot això de les fases penso en aquella pel·lícula de l’Spielberg , “ Encontres a la tercera fase “. M’haig de llegir que podré fer i no podré fer, en aquesta fase. Ara mateix però, segueixo en llibertat condicional. Dita altrament, vigilada.