Automàtica.21

 

(...)

 les músiques al súper. Les músiques al cotxe. Les músiques a la feina. La paciència. Els diners i les petites glòries concedides al pas del temps : la caixeta aquella petita on s’hi posa el missatge, on tot hi tenia / hi té ? cabuda. Te’n recordes ? La paciència a la carnisseria del súper, la nit, el final del dia. Una vaca em mira, enmig d’un prat. Al fons la carretera que no s’acaba, només en surt un trosset, un trosset de carretera darrera un prat, més llarga o més curta, acabant-se qui sap on,  Que s’acaba. I la vida, i potser aquesta ? I respiro a fons i s’entelen les ulleres i es desentelen al ritme de les pulsacions, com si fos una manera de viure i de veure, de sentir, de pensar, d’existir. Su turno, i un número digitalitzat de color vermell com si fos una data límit, inamovible. Su turno. L’esquellot de la vaca és massa bonic, una campana al coll que no sona. Una vaca bonica, tallada a trossos davant dels meus ulls. Su turno. El guant metàl·lic a la mà esquerra, el ganivet a la dreta i el cop sec damunt la fusta : les costelles son a punt. Les barres de neons liles al sostre. L’asèptic-isme.   El cansament. La fosca, el seu mon i en Josfe. Les paraules redemptores : verdolaga, xicrandes, amura, cobricel...i també, avui, de propina,

malfondre

 (...)

Tot cercant un haiku

Arrenco males herbes amb les mans, de la terra acabada de regar. Son petites herbes, fàcils de treure. Plançons de gram, trèvol, verdolaga, blet...sorgits del compost casolà per on sorgeixen algunes  bledes, que deixaré créixer al seu aire, sota la protecció de tomaqueres, carbasseres, mongeteres...M’ajup doncs - que diria el menorquí - entre fulles , canyes i flors. Després m’aixeco i prossegueixo amb la regada pausada d’aquest primer diumenge de setembre. Ho faig amb la regadora de ferro colat : l’aigua surt per la carxofa, alegre com pluja caient d’algun núvol despistat, tota en rajolins mesclats de llum tremolosa filtrada entre ombres vegetals, embassant breument la terra ; escolant-se fins  en un breu i darrer fil més gruixut d’aigua, seguit del degoteig final, de certa tristesa proverbial. El bidó, però, és encara força ple i amb passes repetides, calmoses, m’hi arribo i la carrego altre cop.

Me n’adono de la mà ennegrida de terra. La baixo sota el raig i la terra torna a la terra, xopa i amb alguna cosa dels meus dits, no sabria dir què, potser  d’olor de pell sortida del llit, de pensament buit, de senyal inadvertida. L’aigua és fresca a la mà, me l’eixugo als pantalons mig bruts. Miro les maduixeres que ja han tornat a fruitar, al seu racó d’obaga. Ara son més dolces, tot i no ser tant grosses com a la primavera.

Penso a fer un haiku mentre faig la collita abans de marxar : la mà, la terra, l’aigua...aquest gest simple de posar-la sota la carxofa de la regadora ; aquesta petita joia de l’aigua escolant-se entre els dits, la lleugera brisa de sud i la llum, movent-se amb delicadesa dins el meu tros. La pau de s’horteta . Respirar moltes vides. Potser masses coses per escriure en un haiku.

 

Moltes més coses

hi ha darrera el raig breu d’aigua

damunt dels dits