Estudiant l’escala. Fixada a la paret, els graons mantenen perspectives diferents segons corresponen als de sota o als de dalt, si s’observa des del seu centre mateix, a una distància prudent. La perspectiva de la petjada esdevé totalment plana a l’alçada dels ulls. Més enllà d’aquest únic graó, la resta la dibuixen parcialment, pel que aquesta centralitat determina un punt mig on l’ascensió o el descens evoluciona, perquè una escala serveix per pujar però també per baixar. Decalant l’escala. Per l’ignorant com jo, decalar significa desplaçar en el temps i en l’espai. Fascina, com el decalatge que hi ha entre el so i la imatge, tant espectacular quan es tracta d’anys-llum . En una escala però, es produeix un decalatge en la mateixa perspectiva observada anteriorment, i depèn de cada graó que un es mira ; passa una cosa semblant amb la música i les seves notes, d’aguts i greus desplaçant-se per aquest escala que és una partitura, a través del temps com quan escoltes en Hank Mobley tocant el saxo i saps perfectament que ja és mort. Decalar, vet aquí un verb adequat per parlar d’espais , de música, de pintura, de cinema, d’art o bé d’astronomia. De temps. I tot partint d’uns graons aparentment iguals, situats en diagonal al llarg d’una paret de totxana vermella, on cada totxo queda perfectament aïllat dels altres per una fina capa de ciment blanc. D’aquest fet se’n podria parlar també, de tots aquests totxos aparentment iguals dins una paret que podria ser la portada d’un disc, per exemple. O la d’un reportatge de revista sobre algú més o menys famós. A la seva buidor només caldria afegir-hi la imatge d’aquesta persona, mirant cap a un costat – mai a la càmera, o sí, però amb un posat desinteressat o bé concentrat, mai somrient com si es tractés d’una foto de viatge a algun lloc famós com aquell bar de Boston, on també hi havia una escala que baixava a un soterrani -, de perfil, com l’escala diguéssim, integrant-se tot vestint una americana a quadres blanc i vermells, com aquelles de llenyataire que es van posar de moda fa uns anys...però els totxos ! vet aquí tots aquests totxos aïllats uns dels altres però formant una mena de comunitat, com aquells edificis de pisos, tots iguals de dia, un sobre l’altre, que al vespre desperten de la seva monotonia amb la llum dispersa de les seves finestres, unes d’il·luminades, d’altres no, unes de llum blanca i d’altres de llum més suau o bé només el forat aquell del flexo damunt la taula o la de l’ordinador o la televisió o aquela llum plena d’ombres del darrera d’una cortina correguda ; tota aquesta diversitat palesa quan la nit comença, i que s’acaba paulatinament al tancar-se cadascun d’aquest llums fins quedar tot a les fosques, on ja no distingim ni la fina línia blanca que separa els totxos de la paret, aparentment sols. Res més lluny de la veritat, que ja sabem que no és mai del tot certa, com els colors de les banderes que només ens sabrà explicar un bon
vexil·lòleg
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada