En una aturada del camí, a punt d’iniciar l’ascens a l’ermita de Matarrodona, una papallona se’m posa damunt l’índex de la mà esquerra, que tinc agafada al tirant de la motxilla . Soc al fons del torrent, a cavall de dues carenes després d’una forta baixada posant a prova els meus genolls, els quals, de moment, responen prou bé. El paisatge, agrest de matoll i roca, s’allibera pel pas de l’aigua de les darreres pluges formant gorgs damunt la pedra que l’enllita al seu pas, segons el caprici del desnivell i amplada de la llera; m'aturo una estona per fer alguna foto dels bassals on el silenci el trenca el so del canyissar empès per una brisa quasi bé inexistent. So de sequedat i de duresa on el líquid element flueix dins un murmuri, a poc que s’estira l’orella, de modesta heroïcitat.
Me la miro, sorprès. Potser és l'olor de les mans, les quals refrego damunt farigoles o romanins mentre camino; potser tinc ànima d'aromàtica, avui. El cas és que finalment moc
el dit però no sembla adonar-se. Només quan inicio el pas, aleteja breument per
posar-se damunt el tirant que subjecta la mà. I al passar el camí vora uns
gorgs de més amunt decideix marxar i la segueixo amb la vista, amb el simple
agraïment de la seva breu companyia. Al desaparèixer més avall, m’inclino i
giro el cap, tot observant un gorg on el verd de les aigües atrau la meva
mirada. Miro el rellotge , encara em queda un bon trajecte de tornada ; hauria
d’anar tirant però decideixo baixar. L’aigua corre per una estreta canal,
transparent i tranquil·la, fins morir al gorg. Sota l’aigua, el verd de plantes
subaquàtiques contrasta amb la blancor
de la pedra que l’encercla, fent-ne una piscina natural plena de matisos, on
els arbres s’hi reflecteixen com dins d’un llac, com si fos en un altre indret.
La papallona, a la que arribo, marxa, com si hagués acomplert la seva missió, o ves a saber, com si m’agraís la companyia amb un petit regal que sabia que m’agradaria.
Malgrat que tinc poc temps, m’assec i em trec les
botes per posar els peus en refresc ; aquest acte el faig molt poques vegades,
perquè poc sovint hi ha la possibilitat de trobar llocs com aquest, aïllats del
mon – ningú a prop ni cap possibilitat d’escoltar cap cotxe en la llunyania, ni
cap crit, ni tant sols un helicòpter ni un avió ni res – on la solitud tracta
de mirar amunt al cel i veure’s entre turons d’alçada sobtadament protectora,
amagant un petit tresor que només la sensació de l’aigua freda fins als
turmells fa evident a la resta del cos, al cervell i potser al cor també, de
tant rara que suposa per algú poc acostumat a aquesta mena de luxes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada