( Dietari d’un llibre en blanc )
Res no canviarà el meu mon. Cançons de
pirates, de petits amors, d'universos ... què tinc que dir ? De repent només vull
gastar aquest darrer cartutx de tinta per
cal·ligrafiar-me, travessant aquest petit mar bandejat per ones i
corrents ocults, portant-me cap aquest eral gracquià, roques negres
enfilant-se cap el que sembla una antiga muralla, en aquesta darrera llum del
dia on la imaginació pot jugar a civilitzar terres verges o antigues,
llargament abandonades. Em sento un herald i sento la ploma sobre aquest paper
esgrogueït i el crepitar del foc coent aquestes frases a joc amb aquella com si
es tractessin de les meves ruïnes; escolto la meva respiració mentre esforço
els dits a seguir , uns dits a dia que passa més inexperts, menys dúctils, més
salvatges. No hi cap més soroll per destorbar-me, la vista se’n va cap a la
brillantor momentània de la tinta, just acabada d’escriure, just acabada d’assecar-se.
És com una meravella totes aquestes lletres juntes, tant iguales sempre...les
meves lletres. La tinta s’escola ràpid i
no la vull estalviar si no cal. Potser demà ja no podré seguir. Taral·lejo una cançó que m'ha vingut al cap. La meva veu se'm fa altre cop estranya.
No vull però, acabar així. Per a qui llegeixi això que sàpiga que ja queda poc, la tirallonga travessa aquesta muralla –
altre cop no sé per on – i segueix fins a la X on hi hauria d’haver alguna cosa
esperant-me. L’illa perdura, més enllà de ser perduda. Perduda, respecte a què
? Si aixeco la vista, veig la lluna i els estels ; noto l’escalfor del foc i el
calfred a l’esquena si bufa una mica el vent ; veig el gorg al fons de la
tartera i un animal bevent-hi, desdibuixant reflexes . Sempre sé que puc tornar
enrere i retrobar la meva llacuna, d’on vaig fugir després de la tempesta. Les
llars es fan soles, només cal estar-s’hi ; pel contrari, quan un es mou tant
sols troba refugis, llocs on descansar, etapes del viatge. A l’arribar a l’illa
no m’interessava pas cercar res i ara que ho penso, només em vaig llençar a
seguir el mapa per curiositat i en certa manera, per la necessitat ; la
tempesta només va ser una empenta, vaig sortir de la meva llar per anar a un
primer refugi, i així ha estat els darrers dies, amb les seves nits. Necessitava
trobar, o potser trobar-me ? A la vall del gnòmon vaig pensar en això, en una
fita personal, posada allí apart del mapa. Hi havia de ser-hi, allí, ahir ? O
va ser un error de càlcul, diguem-ne, de la providència ? Qui hi havia de ser,
allí, sinó jo ?
Em pregunto aquestes coses pel somni, és
clar. Els somnis poden ser pertorbadors. Em pregunto moltes coses, intento
descabdellar la meva història. O és la d’algú altre ?. Somric ... una altra
pregunta sense resposta. Potser ja n’hi ha prou, de tantes preguntes. Malgasto la meva preciosa tinta, cal aturar-se.
Bé doncs, seguiré sense respostes, per burro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada