Automàtica.26

 

( ...) la barra que segueix les paraules es posa recte , li faig abandonar la posició inclinada, com de descans, en la qual estava còmodament instal·lada des del darrer cop, la dels dubtes, ja aclarits definitivament. Inclinada indicant lletra en cursiva, utilitzada per indicar alguna cosa especial, mencionable, aïllable o també, si d’un fragment es tracta, d’alguna cosa escrita per algú altre, alguna cosa interessant, com per exemple, la que acabo de llegir fa una estona a Donald Barthelme : “ Bishop, picant julivert, llença ràpides mirades a Christie per veure quin aspecte té amb una copa de vi a la mà. Alguna gent és guapa amb vi blanc, n’hi ha que no.” Per exemple. Possiblement té raó i si m’he decidit a escriure avui és potser perquè hi ha escriptors que m’impulsen a fer-ho. Barthelme és força anàrquic, sembla escriure tal com pensa i de sobte et diu coses com aquestes, sembla que escrigui el cos de una història sense massa sentit per donar-li sentit a aquestes petites frases enmig de un relat de linealitat dubtosa però on després de llegir-lo  queda al fons alguna cosa enmig del fang que brilla, qui sap si or pur. Sembla automàtic. Sembla fàcil però n’hi ha que no, n’hi ha que son més lleigs amb una copa de vi blanc a la mà. O lletges, com seria lo correcte de dir- totes i tots, benvinguts-. Menys guapes. Guapes. Miro d’escriure així o penso que ja ho faig correctament amb consonància amb l’esperit d’aquest llibre  - ja li puc dir llibre ? potser em precipito, son vint-i-una pàgines només de lletra grandària 14 -, perdó, d’aquesta sèrie imaginada per no pensar o per fer-ho només posada la mirada en el teclat, en aquesta barra que mai s’atrapa, a diferència d’aquella semblant amb la qual jugàvem a tennis tot evitant que la pilota imaginària ens sobrepassés, una barra protectora, una barra amb la que es podia guanyar ; amb aquesta no, aquesta va sempre per davant meu i no hi ha manera tot i ser tant a prop...què escriure sense esborrar res, la barra, l’èxit i el fracàs, el love and hate escrits als dits del Robert Mitchum a la nit del caçador, ara que hi ha qui es tatua alguna cita en sànscrit al llom del seu cos, indesxifrable, aquells ulls que mai s’obrien del tot, com el d’algunes actrius que amb copa o sense copa de vi blanc a la mà segueixen iguals sempre, un espera que després de tot això, perquè el temps d’escriure s’acaba, un espera dic, espera el pòsit enmig del fang, la sensació, el cos o almenys una mà aixecant-se, qui sap si el cor d’aquest caçador solitari que deia la Carson, un espera el moment amb l’esperança d’haver-ho fet, com Kafka quan volia que li cremessin els seus llibres; i a més un busca la paraula, ja sabuda d’antuvi, quan possiblement no hagués de ser d’aquesta manera, sense renúncia però amb el cap cot, en cursiva, finalitzant res, tot mirant de no perdre certa

pistonada

(...)