-Siguem honestos- em digué finalment l’antic rei,
certament encara molest per l’aparent intranscendència d’aquell clau perdut ja
feia força temps – vos, vos...- afegí assenyalant-me amb el dit índex tremolós
tot mirant de contenir la seva ira creixent – vos ! , el millor cavaller del
país, el més agosarat i valent, l’home que qualsevol cabdill haguera volgut al
seu costat...vos !!, l’home en qui tenia dipositada tota a meva confiança, VOS
!!! -acabà cridant amb un fil de saliva baixant-li per la comissura de la boca –
desapareguéreu , us vau fer fonedís, em deixareu sol i el que és pitjor, em vau
fer perdre el regne en un acte de roïna traïdoria .-
- El clau, bon home, el clau va ser la clau de volta
de tot plegat, si em permeteu l’expressió – vaig aclarir jo amb tranquil·litat –
Sense clau no hi havia ferradura, i sense ferradura jo no tenia cavall. I ja
sabeu que un cavaller sense cavall no és ningú, així que em vaig prendre
aquella pèrdua com un senyal. Com Sant Pau, sabeu ? però sense caiguda. Déu n’és
testimoni.- Llavors vaig alçar els ulls per mirar aquell antic rei per sobre del
seu cap – era un rei força baixet, tot s’ha de dir -, amb cara meditabunda,
mirant l’horitzó com fem tots els reis des de temps immemorials i així
testimonien milers de quadres. En diem la mirada eterna.
La posteritat nodreix de llegendes el naixement d’una
nissaga. Així que vaig decidir perdonar-lo, com a bon contrincant que va ser,
ordenant el seu desterrament cap a les fosques i fredes terres del nord, on els
hiverns son llargs i durs. Va ser a partir de llavors que se’m va començar a
conèixer amb el sobrenom de El Magnànim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada